Donetes Magazine

Noies, hem de parlar de diners

Wed, 09 Sep 2026 00:00:00 GMT

Va començar, com tantes converses importants, en una terrassa.

Les amigues i jo estàvem a la Cerveseria del Barri Vell quan, entre birra i birra, vam arribar a una conclusió una mica preocupant: cap de nosaltres sabia realment què collons estava fent amb els seus diners.

Sabíem quant pagàvem de lloguer. Sabíem quant costava sortir a sopar. Sabíem perfectament justificar una compra de roba amb l’argument que “la portarem durant anys”. Però quan la conversa va arribar a estalvis, inversions o pensions, es va fer el silenci.

Guanyem diners. Els gastem. I, de tant en tant, mirem el compte bancari preguntant-nos on han anat a parar.

El més curiós és que no ens han ensenyat a parlar de diners de la mateixa manera que ens han ensenyat a parlar de gairebé tot.

La conversa sobre diners que mai vam tenir.

Els diners encara estan culturalment codificats com una cosa masculina. Només cal pensar en la imatge típica de les finances: homes ben vestits parlant de borsa, gràfics i inversions.

A les dones, en canvi, se’ns ha ensenyat molt bé a gastar diners.

Moda, cosmètica, benestar, viatges, casaments, decoració. Sabem què comprar, què val la pena i quan una peça és “una inversió”.

Però una inversió de veritat?

Aquesta paraula ja fa una mica més de por.

I no és només una qüestió d’educació. Les dones també partim, sovint, de desavantatge: diferències salarials, interrupcions de la carrera professional, més responsabilitats de cures i el cost afegit de moltes coses associades al fet de ser dona.

Per això parlar de diners no hauria de significar només aprendre a gastar menys.

També significa aprendre a construir més.

D’acord. Però què faig exactament amb els meus diners?

Primer: saber on són.

Abans de pensar en invertir, necessites conèixer cinc coses molt poc glamouroses però bastant importants: què entra, què surt, què tens, què deus i què passaria si demà tot anés malament.

És a dir: els teus ingressos, les despeses, els estalvis i inversions, els deutes i un fons d’emergència.

Pensa en les teves finances com en un armari càpsula. No pots tenir només peces espectaculars. Necessites bàsics: una samarreta blanca per als dies difícils —el fons d’emergència—, uns texans que durin —la pensió—, una bossa que valgui la pena —els ETF— i alguna peça especial pensada per al futur com sabates commodes. I, sobretot, hi ha coses que haurien de sortir de l’armari immediatament: els deutes amb interessos alts.

Una manera senzilla de començar és la famosa regla 50/30/20. No és una llei universal —i no sempre és possible, especialment quan el lloguer se’t menja mig sou—, però serveix com a punt de partida: aproximadament el 50% dels ingressos per a necessitats, el 30% per a coses que vols i el 20% per estalviar, invertir o reduir deutes. Si pots convertir aquest 20% en un hàbit, ja estàs fent una cosa bastant important.

No cal convertir-se en una persona que gaudeix fent pressupostos un diumenge al matí. Jo mateixa encara ho estic descobrint.

Però un cop al mes hauries de mirar els teus comptes i preguntar-te: quant ha entrat? Quant ha sortit? Quant he estalviat? Quant he invertit? I estic més a prop de la vida que vull?

I invertir?

La paraula inversió pot semblar reservada per a persones que saben què està passant a la borsa abans que passi. No ho és.

Invertir significa, senzillament, posar una part dels teus diners en actius amb l’esperança que creixin amb el temps. Els ETF poden ser una manera d’invertir en una cistella diversificada d’empreses o altres actius sense haver de triar-ne només un. Com sempre, hi ha risc i el valor pot baixar.

També existeixen els comptes d’estalvi amb alta remuneració, que permeten obtenir interessos pels diners que tens estalviats sense convertir-los en una inversió de risc.

No es tracta de fer-se rica ràpidament.

Es tracta que els diners que ja has guanyat no es quedin quiets per sempre.

Parlar de diners també és parlar de llibertat. Potser el problema no és que les dones siguem dolentes amb els diners. Potser és que simplement no ens han ensenyat a parlar-ne.

Podem passar tres hores analitzant els red flags d’un home, però ens incomoda preguntar a una amiga quant cobra. Podem justificar una bossa de 400 euros com una “inversió”, però no sabem què és un ETF.

Ja és hora de canviar-ho.

Pots ser amic d’algú que t’agrada?

Sun, 06 Sep 2026 00:00:00 GMT

Fa un mes aproximadament vaig veure “When Harry met Sally” i en menys de trenta minuts vaig quedar eclipsada per un diàleg. Sense saber-ho em va dur a l’inici d’un debat intern que encara perdura dins meu.

Harry: You’re a very attractive person.

Sally: Thank you.

(…)

Sally: Harry.

Harry: What?

Sally: We are just going to be friends, ok?

Harry: Great! Friends! It’s the best thing.

(On the road once more)

Harry: You realise of course that we can never be friends.

Sally: Why not?

Harry: What I’m saying is… and this is not a come-on in any way, shape or

form, is that men and women can’t be friends because the sex part always gets

in the way.

Sally: That’s not true, I have a number of men friends and there’s is no sex

involved.

Harry: No you don’t.

Sally: Yes I do.

Harry: No you don’t

(…)

Sally: How do you know?

Harry: Because no man can be friends with a woman he finds attractive, he

L'escena del parc, a «When Harry Met Sally» (1989).© Columbia Pictures

always wants to have sex with her.

Sally: So you’re saying that a man can be friends with a woman he finds unattractive.

Harry: Nuh, you pretty much wanna nail’em too.

Sally: What if they don’t want to have sex with you?

Harry: Doesn’t matter, because the sex thing is already out there so the

friendship is ultimately doomed and that is the end of the story.

“Cap home pot ser amic d’una dona que troba atractiva”. Aquella frase se’m va quedar gravada. Vaig acabar la pel.lícula i vaig entendre que aquell diàleg era el principi d’un gran gran debat. “When harry met Sally” és una comèdia romàntica que explora la complexa línia entre l’amistat i l’amor a través de dos amics que es retroben al llarg dels anys. La història planteja de forma genuïna la pregunta de si els homes i les dones poden ser amics quan el sexe s’interposa pel mig.

El debat de si entre una dona i un home pot haver-hi amistat o no, el tenim o l’hauríem de tenir superat, i és cert que hi ha moments de la pel·lícula que no queda tan clar, però també hem de tenir en compte que és del 1989. Ara bé, la part interessant del guió és que posen un nou debat sobre la taula: l’amistat i l’atracció, són compatibles? Pots sentir atracció per algú i ser amic d’aquella persona? En Harry té una opinió molt ferma des del principi, però la Sally no ho veu tan clar i a mesura que es van retrobant, potser allò que en Harry defensava amb tanta determinació:“Els homes i les dones no poden ser amics perquè el sexe s’interposa pel mig”, s’acaba esmicolant de mica en mica.

L’any passat vaig recuperar l’amistat amb un amic de l’institut. No un amic qualsevol, sinó que vaig recuperar l’amistat amb el noi que m’havia agradat durant tot l’institut. BIG DEAL. No me’n recordo exactament com va anar, però la qüestió és que en poc temps ens vam posar al dia dels últims anys i a poc a poc vam fer-nos bons amics. Tot anava bé fins que el meu cos anava a un altre ritme, anava més accelerat que el meu cap. Tot i que ja el tenia bastant superat i era cosa del passat, retrobar-nos també va suposar retrobar-me amb els sentiments que tenia cap ell, una PUTADA, no us mentiré. Vaig assumir que érem amics i prou i vaig obligar a la meva ment que no se n’oblidés, però el cos i l’estómac, van per lliure. No segueixen regles, ni pautes ni entenen de gestió emocional.

Per altra banda, el Cap d’Any em vaig embolicar amb un amic meu (un altre, no el mateix). Res a veure. Vam decidir celebrar-ho amb els amics, tot junts, vam anar al concert de la catedral, anàvem ben contents i entre una cosa i l’altre ens hi vam trobar allà. Ens tenim afecte, però no hi havia sentiments pel mig, i suposo que aquesta va ser la clau. Jo tenia por de perdre l’amistat després d’aquesta anècdota inesperada, però per sort, vam seguir sent els mateixos. En cap moment ens hem sentit incòmodes i continuem sent bons amics.

I és ben curiós perquè amb el segon amic sí que van passar coses pel mig, en canvi, amb el primer mai ha passat res entre nosaltres, però els sentiments, més que l’atracció, com diria en Harry, juguen un paper clau, suposo.

Què passa quan una dona i un home són amics, respectivament, i un dels dos li agrada a l’altre, i aquest sentiment no és correspost, però són bons amics (de tota la vida), decideixen continuar amb l’amistat malgrat els sentiments no retrobats. És possible continuar amb aquesta amistat? És possible establir un vincle d’aquest tipus? Pots ser amic d’una persona que t’agrada, o més ben dit, quan t’agrada un amic, assumeixes la situació i te n’adones i veus que no és correspost, què has de fer? Fugir, posar distància i protegir-te però perdre una amistat de tota la vida, o assumir la realitat, parlar-ho amb l’amic i gestionar-ho com pots per salvar l’amistat sigui com sigui? Com es paeix tot això?

En Harry i la Sally no tenen una amistat consolidada de fa temps, de fet, el seu primer retrobament és per fer un viatge de Chicago a Nova York, després de graduar-se i anar-se’n cap a les futures universitats. És en aquest viatge llarg que estableixen diàlegs i es comencen a conèixer l’un a l’altre, però la teoria o el debat el podem aplicar exactament igual. En el seu cas, passa l’efecte contrari.

Es coneixen en el viatge, un cop arribats al seu destí s’acomiaden i es desitgen una llarga vida, però passen deu anys i es retroben dues vegades. Han acabat els estudis, ella aconsegueix ser periodista i ell consultor polític. A la segona trobada, ella ho deixa amb la seva parella del moment i ell es divorcia de la seva parella actual, decideixen posar-se al dia i a partir d’allà comença a néixer un nou vincle amistós. Res de sexe. A poc a poc es van coneixent i estableixen una amistat sòlida. Decideixen que seran amics exclusivament i això els permet conèixer-se veritablement l’un a l’altre. En Harry, que no creia que fos possible establir una connexió d’aquest tipus amb una dona, se sorprèn gratament i creu que ha madurat “ets la primera dona que trobo atractiva i ets amiga meva”, el que no sap és que potser no anava tan equivocat i que la seva teoria de l’atracció-amistat no era del tot errònia.

Nora Ephron, guionista i productora de la pel·lícula havia escrit un altre final, volia que els protagonistes acabessin sent amics, potser per trencar una mica amb els els mites de les relacions entre dones i homes, però tot l’equip directiu i els actors mateixos, van veure que hi havia una química innegable entre els protagonistes i van veure que un final romàntic no esgarrava tot el guió i el debat modern sobre l’amistat entre homes i dones.

Cal recordar, però que segueix sent una pel·lícula, i la realitat sovint és més complèxe. Ahir mateix discutia amb un altre amic (no patiu que no hi ha pas atracció) i ell m’explicava que havia viscut una situació similar. Durant una temporada, li va agradar molt una noia, però ell sabia que allò era inviable perquè ella té parella, per tant, va decidir assumir-ho i veure-la exclusivament com amiga i segons ell, diu que ho porta bé i que actualment tenen una relació propera d’amistat. Però jo no puc i em costa d’entendre-ho, en aquest aspecte soc del tarannà d’en Harry. Per mi atracció/sentiments i amistat no poden anar de la mà, i jo mateixa ho he viscut en primera persona. I mira que ho he intentat de valent, intentat gestionar-ho el màxim de bé possible (he intentat incomodar-lo el mínim, respectar els seus espais, ocupar el meu temps en altres coses per no pensar-hi, fer la meva…), però no puc. Faig dos passos endavant, i tres endarrere. Tot l’estiu autoconvencent-me que “és amic meu i prou” però és tot una farsa. Un comentari, un gest, una mirada, una paraula i torno a estar al punt zero. Una persona que des del minut zero no l’has vist com amic (t’atrau i t’agrada) no el pots considerar amic, ara ve, tampoc crec que això sigui permanent. Pot transformar-se aquesta estima? Pot tenir espai en un altre lloc que no sigui el romàntic?

Quant val una idea?

Thu, 03 Sep 2026 00:00:00 GMT

Hi ha una diferència entre pintar perquè vols i pintar perquè t’ho han demanat. Entre escollir una imatge perquè t’ha fascinat i haver de reproduir-la perquè algú l’ha encarregat. Entre asseure’t davant d’un llenç sense saber què en sortirà i començar una obra sabent exactament què n’espera una altra persona. En algun moment, per a molts artistes, crear deixa de ser només una forma d’expressió i es converteix també en una feina.

Per a Judith Masó, pintar va començar molt abans que existís la possibilitat de convertir-ho en una professió. De petita dibuixava i aprenia sola, copiant tutorials de YouTube i experimentant amb ombres. Després van arribar el manga i el còmic i, més endavant, les Belles Arts a la UB, on va descobrir l’oli. Els primers encàrrecs van arribar mentre estudiava. Més endavant, una trobada casual amb un pintor i un galerista va fer que comencés a rebre encàrrecs, entre ells peces de temàtica religiosa destinades a esglésies.

Però posar un preu a l’art no és simplement posar una xifra al costat d’un quadre.

Quan treballa per encàrrec, Judith explica que la llibertat canvia. Una cosa és pintar amb el teu estil i els teus colors. Una altra és rebre instruccions sobre com ha de ser una obra que porta la teva mà. En un dels treballs que va fer per a una església, havia d’ajustar els colors i les ombres a una manera concreta de representar la figura. Va poder experimentar fins a cert punt, però algunes decisions ja no eren seves.

Com continuar sent tu mateixa quan algú altre està pagant perquè facis la feina?

«És feina», explica Judith. I aquesta frase canvia completament la manera d’entendre el procés. Allò que abans era una forma d’escapament adquireix terminis, expectatives i requisits.

És una sensació que també reconeix Paz Muntadas, encara que es troba en un moment diferent de la seva trajectòria.

Per a Paz, la pintura va començar com una necessitat personal. Després del batxillerat artístic va continuar a Belles Arts, on ha desenvolupat una pràctica centrada sobretot en el paisatge. Li interessa la materialitat de la pintura, la relació entre els colors i la possibilitat de fabricar els seus propis pigments a partir de materials trobats durant els viatges. El paisatge que pinta tampoc no és necessàriament el que té davant dels ulls: sovint és un record o una sensació.

I, tanmateix, la pregunta acaba sent la mateixa: com es pot convertir aquesta manera tan personal d’entendre l’art en una manera de viure?

Paz voldria exposar, vendre la seva obra i poder dedicar més temps a pintar. Però encara està intentant entendre com entrar en el mercat de l’art. I hi ha una certa por que convertir-ho en una obligació faci desaparèixer precisament allò que més estima de pintar.

Aquesta por no és menor. Monetitzar una pràctica artística implica començar a pensar-hi amb paraules que tenen poc a veure amb l’acte de crear: mercat, client, preu, demanda, promoció, visibilitat.

L’artista contemporani no només ha de crear. També ha de vendre’s.

Instagram ha convertit l’estudi en aparador, el procés en contingut i l’artista en la seva pròpia responsable de comunicació. Judith reconeix que li costa publicar la seva feina. Paz tampoc no sap encara com començar a moure’s dins del mercat. En tots dos casos, el problema no és necessàriament crear, sinó tot allò que passa després.

Mar Suárez, de 23 anys, ja ha començat a experimentar amb la monetització del seu art. Fa tres o quatre anys que ven les seves obres, tot i que encara està buscant la manera de donar-les més visibilitat. El primer quadre que va vendre va néixer durant una estona morta entre torns de feina. El va posar en una subhasta a Catawiki i es va vendre gairebé immediatament. Després en van venir alguns més: un va acabar a Roma, un altre a Madrid. Però, malgrat aquestes primeres vendes, encara li falta trobar la manera de fer-se conèixer.

Les xarxes socials podrien ser una de les vies. Mar sap que tenir més visibilitat podria ajudar-la a vendre, però també és conscient que aquesta exposició pot canviar la manera com es mira i es consumeix la seva obra. I és precisament aquesta part —fer-se visible, promocionar-se, convertir-se també en la pròpia publicitat— la que més costa.

Judith, per exemple, imagina un futur en què pugui combinar l’art amb una feina estable, preferiblement dins del món cultural. No ho veu com una manera d’abandonar la pintura, sinó com una forma de protegir-la: poder continuar creant sense que la seva subsistència depengui completament de les vendes o dels encàrrecs.

Paz, en canvi, encara està intentant trobar la seva manera d’entrar en aquest món. Sap que vol vendre la seva obra, però no vol que la necessitat de vendre acabi convertint-se en l’objectiu que governi la seva manera de pintar.

Mar també sap què hauria de fer per vendre més: pintar més, publicar més i aconseguir més visibilitat. Però el que realment voldria és arribar a un punt en què pugui posar un preu a un quadre i que algú simplement decideixi comprar-lo. Sense haver de convertir cada obra en una estratègia de màrqueting.

Perquè monetitzar l’art implica molt més que posar-li un preu. És acceptar que algú pot rebutjar-la perquè considera que és massa cara. És adaptar el teu estil a les demandes d’un client. És gravar el teu procés perquè l’algoritme el vegi. És convertir una activitat que et feia sentir lliure en una activitat de la qual depèn, almenys en part, la teva economia.

Però també hi ha l’altra cara. Monetitzar l’art és voler que allò que has creat pugui formar part de la vida d’una altra persona. És voler veure un quadre teu penjat en una casa. És voler que algú s’aturi davant d’una pintura i s’hi quedi una estona. És, en definitiva, voler que la teva obra surti del teu estudi i trobi una vida pròpia.

Potser monetitzar l’art no el converteix automàticament en menys artístic. El problema apareix quan la necessitat de vendre comença a decidir què val la pena crear.

I potser la pregunta no és si els artistes haurien de poder viure del seu art. És si podem construir un sistema en què puguin fer-ho sense haver de deixar de gaudir-ne.

Què està passant amb el Truffaut?

Thu, 27 Aug 2026 00:00:00 GMT

Durant un quart de segle, el Truffaut no va ser només una sala de cinema; va ser el cor cultural del setè art a Girona. En un món on les sales dels centres urbans anaven morint, el Truffaut, sostingut pel Col·lectiu de Crítics, es va convertir en un refugi de referència.

Mentre els cinemes comercials apostaven per les pel·lícules de consum massiu, el Truffaut va triar la dissidència: cinema independent i directors que cap altra sala de la província s’atrevia a programar. Autors del cinema europeu, asiàtic o llatinoamericà premiats a Cannes, Venècia o Berlín trobaven en aquesta pantalla un rigor i un respecte institucional insòlits. Així, any rere any, aquest projecte sense ànim de lucre va anar consolidant el seu espai i una marca personal pròpia.

Però aquest panorama ha canviat radicalment. El passat 14 de juliol, el Col·lectiu de Crítics va penjar un comunicat a la porta de la sala i va abaixar la persiana de manera indefinida. No ha estat la falta de públic ni una crisi financera el que ha apagat els projectors. El motiu del tancament no ha estat econòmic sinó burocràtic: un concurs públic de l’Ajuntament. Es tracta d’un concurs per al servei de programació i gestió del Cinema Truffaut. I aquest any l’ha guanyat una empresa externa de Cambrils (Rambla d’Art).

Davant d’aquest resultat, el Col·lectiu de Crítics va obrir una via legal presentant un recurs davant el Tribunal per suposades irregularitats, la qual cosa va obligar a suspendre temporalment l’adjudicació. Durant gairebé tres mesos, els crítics gironins van acceptar continuar programant de forma provisional a petició de l’alcalde Lluc Salellas per no interrompre el servei. Però a mitjan juliol, l’entitat local va decidir posar fi a la seva activitat per una manca de garanties jurídiques de continuïtat amb la concessió.

Aquesta retirada de la gestió provisional ha traslladat el conflicte als carrers i ha obert un debat sobre el model de ciutat. El debat real que deixa el cas Truffaut ja no és quina empresa ofereix una millor proposta econòmica, sinó la naturalesa del sistema administratiu. Quan la cultura es regula amb les mateixes bases mètriques que qualsevol contracte ordinari, la identitat singular d’una comunitat queda sotmesa a la puntuació d’un full de càlcul. Avui, la persiana abaixada del cinema és el resultat exacte d’una norma que s’ha aplicat correctament, però que ha deixat la ciutat sense el seu relat cultural de sempre.

Segons Pep Prieto, crític de cinema que va formar part d’aquest col·lectiu durant deu anys, creu que s’han comès dos grans errors en aquest conflicte: haver permès el tancament del cinema i convertir el guanyador del concurs en el gran enemic.

Per una banda, afirma que s’havia d’evitar costés el que costés el tancament del cinema. Tant l’Ajuntament com els Crítics haurien d’haver fet un esforç més gran per no haver arribat aquest extrem.

Des del punt de vista de Prieto, la tragèdia d’aquest conflicte no és que el Col·lectiu de Crítics hagi perdut la concessió, sinó que la vertadera tragèdia és que el Truffaut hagi tancat i, per tant, els seus espectadors s’han quedat sense el seu cinema de referència. “El Truffaut ha fet una feina excel·lent i li ha costat molt arribar on és i veure les persianes abaixades és la imatge que s’havia d’haver evitat, veure el cinema tancat és la gran derrota. “L’important no és qui té la concessió del cinema, sinó que els usuaris s’han quedat sense aquest espai tan necessari”.

Per altra banda, Prieto creu que s’ha criticat i s’ha “demonitzat” massa i de manera injusta l’empresa que ha guanyat el concurs. Tot i ser una empresa privada i externa, sap perfectament de què parla i coneix el món del cinema. Per a ell, no calia arribar a un nivell de baralla tant polititzada, perquè al final els que paguen les conseqüències són els espectadors.

Veure la persiana abaixada del Truffaut no és un simple canvi de gestió administrativa; és una tragèdia cultural. Per a la gent de la ciutat, aquest tancament significa perdre el seu refugi de sempre.

El malestar dels veïns i els cinèfils és profund perquè senten que una part de la seva identitat s’ha esmicolat a causa d’unes normes fredes escrites des d’un despatx.

Més enllà dels tràmits o dels punts d’un concurs, la realitat del Truffaut és una crònica d’un drama silenciós que colpeja el cor de Girona. Veure la persiana abaixada i les llums apagades de la sala no és un simple canvi de gestió; és un motiu profund de tristesa per a una ciutat que es va fent més buida. Perdre un espai amb tanta història és una derrota cultural sense condicions per a tota la comunitat, que es queda desemparada i sense un dels seus refugis més estimats.

En un temps en què tot es converteix en un negoci fred, un projecte com aquest és més necessari que mai perquè ens recorda qui som i ens permet crear un espai de debat i esperit crític. Ara que la pantalla s’ha quedat fosca, Girona ha perdut una part de la seva pròpia ànima.

Hem tornat a l’analògic?

Wed, 05 Aug 2026 00:00:00 GMT

En una època en què gairebé tota la nostra vida passa a través d’una pantalla, cada vegada més persones recuperen tecnologies que semblaven destinades a desaparèixer. Les càmeres de film, els tocadiscs, els quaderns de paper o els cassets han deixat de ser simples objectes nostàlgics per convertir-se en una alternativa conscient davant la hiperconnectivitat digital.

En el món de la música, aquest fenomen és especialment visible amb el ressorgiment del vinil. Les vendes creixen any rere any i una nova generació de col·leccionistes omple prestatgeries amb discos que, paradoxalment, podrien escoltar amb més comoditat a Spotify.

Però què hi busquen exactament?

Per a Joan Maronna, productor musical i col·leccionista de vinils, la qüestió no és tant una superioritat tècnica del format analògic com una experiència diferent. «A dia d’avui, les eines digitals estan tan ben fetes que la majoria de persones no notarien cap diferència de so», explica. Segons ell, el debat entre analògic i digital sovint s’ha convertit en una batalla entre puristes, quan en realitat es tracta sobretot d’una qüestió de preferències i de la manera com cadascú vol relacionar-se amb la música.

La seva afició als vinils va començar gairebé per casualitat. Primer va trobar un tocadiscs abandonat al carrer. Poc després, un company de feina li va regalar els seus primers discos. Aquell gest va obrir la porta a una afició que avui forma part del seu dia a dia i que fins i tot l’ha portat a punxar música en vinil a la Garrina.

Però el que més valora del format no és el so. És el ritual. Posar un disc, escoltar-ne les dues cares, aixecar-se per canviar-lo i dedicar una estona exclusivament a escoltar. Sense notificacions. Sense algorismes. Sense haver de mirar el telèfon constantment.

«És un espai de calma», diu. «Un moment per connectar amb mi mateix i no fer res més que escoltar.»

Potser aquesta és una de les claus del retorn a l’analògic. En un context en què tot és immediat, infinit i disponible a qualsevol moment, formats com el vinil obliguen a anar més a poc a poc. Recuperen la materialitat dels objectes i converteixen l’acte de consumir música en una experiència més conscient.

Més que una lluita contra la tecnologia, sembla una forma de resistència a la saturació digital. Una manera de recordar que, de vegades, escoltar també significa aturar-se.

Quan la Bel Gestí parla de fotografia, ho fa com qui descriu una manera d’habitar el món. Va començar a fer fotos als setze anys, sense gairebé saber què feia. «Però tampoc saps», diu rient, recordant aquells primers carrets disparats més per intuïció que per tècnica. Amb els anys, però, aquella curiositat es va convertir en un ofici. Durant molt de temps va ser allò que faria “gratis”, simplement pel plaer de crear. Només des de fa tres anys ha aconseguit monetitzar la seva feina, sense perdre la relació íntima amb el procés.

La seva fascinació per l’analògic va arribar de la mà del fotògraf nord-americà Mike Brodie. Les seves imatges, preses mentre recorria els Estats Units pujant clandestinament als trens de mercaderies, retrataven train-hoppers, persones sense llar, ocupes i comunitats que vivien al marge. No eren fotografies espectaculars en el sentit convencional; transmetien una proximitat gairebé física, una sensació que la càmera havia estat allà, respirant el mateix aire que els protagonistes. Aquella manera de mirar, més humana que perfecta, va marcar profundament la Gestí.

Avui crea des de l’Espai Tònic a la Bisbal d’Empordà, un espai on conviuen dues disciplines que, per a ella, comparteixen el mateix ritme: la ceràmica i la fotografia analògica. En un racó hi ha el torn i les peces encara humides esperant el forn. En un altre, amagada darrere una porta, hi ha la cambra fosca. És allà on revela els seus propis negatius, prepara els químics i veu com les imatges apareixen lentament sobre el paper sota la llum vermella.

La Bel explica que la comunitat que estima la fotografia analògica és molt més petita que la de la fotografia digital. Per a la Bel, l’interès renovat per l’analògic no és una qüestió de nostàlgia. És una reacció a la velocitat amb què vivim. «L’analògic t’obliga a parar», explica. «No pots fer dues-centes fotos esperant que una surti bé. Has de mirar, pensar i confiar en el moment.»

En una època en què les càmeres dels telèfons prometen imatges perfectes amb un sol clic i els algoritmes decideixen quines fotografies mereixen ser vistes, cada cop més persones busquen precisament el contrari: un procés que no es pugui optimitzar. El retorn a l’analògic forma part d’un moviment més ampli que reivindica els ritmes lents, els objectes físics i l’experiència per damunt de la immediatesa. Igual que ha ressorgit l’interès pels discos de vinil, les llibretes de paper o la ceràmica feta a mà, la fotografia analògica ofereix una alternativa a un món saturat d’imatges digitals.

«La imperfecció també té valor», diu la Bel. Una filtració de llum, el gra de la pel·lícula o un enquadrament lleugerament descentrat deixen de ser errors per convertir-se en part de la història que explica la fotografia. «No busco que tot sigui perfecte. Busco que sigui honest.»

La gent no torna a l’analògic perquè sigui millor; hi torna perquè els fa viure d’una altra manera.

L’escenari com a batalla emocional: amor, desamor, venjança i molts retrets

Sun, 02 Aug 2026 00:00:00 GMT

Fleetwood Mac i la història d’amor que va embogir el rock dels 70

Hi ha escriptors que utilitzen els seus traumes per escriure obres i hi ha músics que de les seves tragèdies en fan cançons. Eric Clapton va compondre Tears In Heaven arran de la mort del seu fill o el mateix Pink Floyd li va dedicar Wish You Where Here a Syd Barrett, exintegrant i fundador de la banda que va haver d’abandonar la música per culpa del greu deteriorament de la seva salut mental. Stevie Nicks va fer exactament el mateix, la compositora i cantant de Fleetwood Mac va escriure Silver Springs, una cançó escrita com un retret directe per a Lindsey Buckingham –també membre del grup–, que va immortalitzar el col·lapse del seu desamor i va encendre un drama musical que va fascinar i embogir tota una generació.

L’Stevie Nicks i en Lindsey Buckingham es van conèixer el 1966 a una festa a Califòrnia quan eren adolescents. En Buckingham estava tocant la guitarra cantant California Dreamin’ i aquí va ser el moment que l’Stevie s’hi va fixar i va decidir unir-se a la cançó.

A partir d’aquella nit, van establir una relació personal i professional, i van fer diversos projectes junts. Van crear Buckingham Nicks, però el grup no va tenir massa èxit fins que el 1974, el bateria Mick Fleetwood, va demanar a Lindsey Buckingham per unir-se al grup. Buckingham va acceptar, però va posar una condició: que acceptessin també l’entrada al grup a l’Stevie Nicks, la seva parella del moment.

Fins al moment, Fleetwood Mac era un grup poc conegut, però això va canviar amb l’entrada de Nicks i Buckingham que canviaria tot el rumb del grup. Durant els següents anys estaven preparant el que vindria a ser l’àlbum que els portaria al cim de la fama: Rumors. Però, durant la gravació del disc es van produir infinites discussions, mil mal entesos i moltes baralles entre els membres del grup.

Va ser el 1976 que enmig d’aquestes crisis, musicals i personals, les parelles –sentimentals– del grup es van anar deteriorant. En John i la Christine McVie portaven anys casats, però es van divorciar just abans de gravar. En Mick Fleetwood, el bateria del grup, tampoc li anava massa bé, seu matrimoni s’estava acabant en aquella mateixa època i la parella del moment, en Buckingham i la Nicks van decidir posar fi a la seva relació. Malgrat tot, no van aturar la gravació de l’àlbum, el contrari, aquestes tensions es varen transformar en creacions i es van plasmar en cançons. The dreams o Go on your own way van ser els resultats de la situació crítica d’aquell moment.

I això potser és la clau de l’èxit d’aquest àlbum. Del dolor, van decidir fer-ne cançons. Són cançons que parlen directament de les seves ruptures i això, d’alguna manera o altra, crea un vincle molt especial i profund entre la música, l’artista i l’oient.

El 4 de febrer del 1977 es publica l’àlbum Rumors. El disc es va convertir en un èxit històric, liderant les llistes de vendes globals i superant els 40 milions de còpies gràcies a cançons com Don’t stop, The Chain, Dreams o Go your own way.

Rumours va tenir tant d’èxit perquè va transformar el drama real dels seus integrants en música universal. Les cançons van néixer de ruptures sentimentals crues i directes amb les quals el públic va empatitzar immediatament. A més, la combinació única de tres compositors diferents va crear una varietat melòdica perfecta. L’àlbum va barrejar el pop-rock californià més comercial amb lletres profundes i un so impecable per a la ràdio.

A finals de febrer de 1977, Fleetwood Mac va llançar Rumours i immediatament va iniciar una gira mundial massiva. El clima als concerts era elèctric: el disc era un èxit descomunal, però a l’escenari, Stevie Nicks i Lindsey Buckingham s’havien de mirar als ulls i cantar-se retrets brutals cada nit. La pressió mediàtica, els viatges constants i l’abús de substàncies van crear una atmosfera destructiva per a la banda.

Esgotada emocionalment pel distanciament definitiu amb Lindsey, Stevie va trobar consol en Mick Fleetwood, el líder i bateria del grup. Mick també passava per un moment molt vulnerable, el seu matrimoni amb Jenny Boyd s’havia ensorrat completament a causa de les infidelitats d’ella.

La combinació d’aquesta solitud compartida i la bogeria de la gira va explotar a finals de 1977, durant el tram de concerts a Austràlia i Nova Zelanda. Una nit, tancats en l’habitació d’un hotel, la connexió que s’havia anat coent durant mesos a la carretera es va transformar en un affair apassionat i secret. És clar que quan en Buckingham se’n va assentar no li va fer gens de gràcia, aquest nou tringle amorós intensificava encara més la narrativa passional de la banda del rock del moment.

Més enllà dels temes oficials que van consolidar el disc, hi ha una anècdota crucial que defineix la intensitat d’aquella època. Stevie Nicks va escriure Silver Springs com una carta de comiat per a Lindsey Buckingham. Era la seva venjança poètica: volia que cada vegada que ell pugés a l’escenari, es trobés amb la tornada: “Mai podràs escapar-te del so d’una dona que et va estimar”. La tragèdia del tema va arribar quan Mick Fleetwood va excloure la cançó de l’àlbum per falta d’espai, una decisió que va deixar la Stevie devastada. La tornada d’aquesta cançó va haver d’esperar vint anys per a la seva venjança: durant el concert de reunió The Dance el 1997, la Stevie es va girar a mig tema, va clavar la mirada directament als ulls d’en Lindsey i va cantar amb ràbia i aquesta actuació va marcar un abans i un després a la història del rock.

L’escenari es va convertir en un camp de batalla emocional: amor, odi i molts retrets i aquest vaivé va durar dècades, però el punt de ruptura definitiu va arribar el gener de 2018. Durant una gala benèfica a Nova York on el grup rebia un premi, en Lindsey va fer gestos de burla mentre la Stevie feia el seu discurs d’agraïment. Això va ser la gota que va vessar el got: Nicks va llançar un ultimàtum a la banda i Buckingham va ser expulsat del grup, un acomiadament que va acabar en els tribunals i es va tancar amb un acord econòmic privat.

Malgrat tot, el punt final real de Fleetwood Mac es va escriure el 30 de novembre de 2022 amb la mort de Christine McVie a 79 anys. Ella era la teclista, compositora i el cor neutral que mantenia unida la banda; la seva pèrdua va fer que tant la Stevie com en Mick declaressin que el grup s’havia acabat per sempre.

Aquesta història real de desamor i venjança no es va quedar atrapada als anys 70, sinó que ha viscut una segona vida gràcies a la generació Z. Vídeos de l’actuació de 1997 es fan virals constantment a TikTok, on milions de joves s’obsessionen amb la intensitat d’aquella mirada. L’impacte cultural és tan potent que ha traspassat a la ficció: l’escriptora Taylor Jenkins Reid es va inspirar en aquest duo per escriure la novel·la supervendes Daisy Jones & The Six, adaptada posteriorment en format sèrie a Prime Video.

Fleetwood Mac és un grup de rock que va més enllà, ens ensenya que les nostres històries són importants i les lletres són poderoses, que de les situacions més crítiques i més doloroses en podem fer les creacions més autèntiques i genuïnes i sobretot, que la música sempre serà la resposta, la teràpia i l’aixopluc dels nostres malsons.

Circe era molt més que una bruixa: reivindicant la dona més incompresa de l’Odissea

Wed, 29 Jul 2026 00:00:00 GMT

Si encara no has vist l’adaptació de L’Odissea d’en Christopher Nolan, probablement ho faràs ben aviat. I quan la vegis, coneixeràs Circe.

Durant segles, Circe ha estat recordada per una sola cosa: haver convertit els homes d’Ulisses en porcs.

Sovint se l’ha reduït a un arquetip ben conegut: la fetillera seductora, la dona perillosa, la bruixa que amb la seva màgia amenaça el viatge de l’heroi. Però si ens fixem més de prop en el relat d’Homer, descobrim una figura molt més complexa. Circe és sanadora i erudita, deessa i amfitriona, mestra i guia. Més que endarrerir el retorn d’Ulisses, el prepara per afrontar la part més perillosa del seu viatge.

En molts sentits, Circe no és pas la vilana de la història.

En la mitologia grega, Circe és filla d’Hèlios, el déu del Sol, i de l’oceànide Perse. A diferència de molts déus olímpics, el seu poder no prové dels llamps ni de la força física, sinó del coneixement.

Coneix les herbes, les pocions, la natura i els secrets de la transformació. Els grecs antics haurien relacionat aquestes habilitats amb els pharmaka, un terme que podia designar tant medicaments com verins. La diferència no depenia tant de la substància en si com de l’ús que se’n feia.

Molt abans que la ciència moderna separés la medicina de la màgia, els sanadors ocupaven sovint un espai ambigu. Circe personifica aquesta ambigüitat. No és simplement una dona que llança encanteris; és algú que posseeix un coneixement especialitzat que els altres temen perquè no el comprenen.

La famosa transformació dels companys d’Ulisses acostuma a interpretar-se com un acte de crueltat.

Però Homer pren una decisió molt reveladora.

Circe no converteix els mariners en llops, lleons o altres bèsties mitològiques. Els converteix en porcs, però conserva intacta la seva consciència humana.

Molts academics han interpretat aquest episodi com un símbol més que no pas com un càstig arbitrari. La transformació exterioritza els seus instints més primaris i la seva manca d’autocontrol. En lloc de convertir-se en una altra cosa, els homes esdevenen el reflex físic del seu propi comportament.

En aquest sentit, la màgia de Circe encaixa perfectament en un univers on les transformacions serveixen per revelar veritats profundes, i no només per crear espectacle.

La història fa un gir inesperat. Circe deixa de ser una enemiga i es converteix en mestra.

Acull a en Ulisses a la seva illa, ofereix hospitalitat a ell i als seus homes durant un any i, sobretot, es converteix en una de les seves conselleres més valuoses.

És ella qui li explica com arribar a l’Inframón.

Qui l’adverteix dels perills de les Sirenes.

Qui li ensenya com sobreviure entre Escil·la i Caribdis.

I qui l’avisa que ha d’evitar el ramat sagrat d’Hèlios.

Sense els consells de Circe, el retorn d’Ulisses a Ítaca probablement hauria acabat en fracàs. En altres paraules, una de les grans mentores de l’epopeia és una dona que la tradició ha reduït gairebé exclusivament a la seva màgia.

La independència de Circe també pot explicar per què les tradicions posteriors la van mirar amb recel.

Viu sola a la seva illa.

Governa el seu propi territori.

No depèn de cap marit.

I posseeix un coneixement extraordinari.

En moltes cultures, les dones que vivien al marge dels rols socials convencionals —ja fossin sanadores, herbolàries o estudioses— despertaven alhora fascinació i por. L’etiqueta de «bruixa» sovint es convertia en una manera d’explicar un poder femení que no encaixava dins les normes establertes.

Les reinterpretacions modernes han convertit Circe d’un personatge secundari en una autèntica protagonista.

Els lectors se senten atrets per ella perquè encarna contradiccions profundes.

És protectora, però també temible.

Sàvia, però solitària.

Compassiva, però capaç de venjar-se.

Ni completament mortal ni plenament divina, habita un espai entre dos mons, fet que la converteix en una de les figures més fascinants de la mitologia des del punt de vista psicològic.

Potser és per això que Circe continua captivant-nos. Ens recorda que les dones poderoses de la mitologia rarament eren tan simples com les etiquetes que la història els ha acabat imposant.

El so d’El Circulo

Fri, 24 Jul 2026 00:00:00 GMT

Al cor de l’escena musical en evolució de Girona, una nova força creativa comença a construir la seva pròpia identitat. Dins d’una petita casa reconvertida en estudi, aquell món exterior se sent alhora llunyà i estranyament connectat.

Una pista inacabada sona pels monitors d’estudi. La línia de baix és càlida, però sense resoldre, repetint-se d’una manera que suggereix que encara està buscant la seva forma final. Sobre la taula, un ordinador portàtil amb una sessió oberta i uns auriculars desgastats apunten hores de prova, error i revisió.

Aquest és l’espai de treball d’El Circulo—el productor Joan Maronna i els vocalistes Biel Pérez i Arnau Casellas. No és un estudi comercial polit, sinó una cosa més íntima: una sala creativa inserida en la vida quotidiana de la ciutat mateixa.

El nom El Circulo aquí sembla gairebé literal. Tots tres es mouen entre rols amb fluïdesa—el productor esdevé oient, el cantant esdevé escriptor, les idees circulen sense jerarquies. Un moment, Maronna ajusta una textura amb precisió quirúrgica; al següent, Pérez camina prop de la finestra, taral·lejant una melodia que encara no ha decidit què vol ser.

El projecte neix fa cinc anys, amb el nom inspirat en un homenatge al local gironí El Cercle, centra cultural que feia jam sessions, slam poetry, etc. Des del principi, la idea no era només fer música, sinó construir un equip: crear un cercle creatiu que anés més enllà del temps i dels rols fixos, amb la voluntat de continuar creixent i evolucionant amb el temps. “Del que t’envoltes és del que et nodreixes”, és una de les idees que millor defineix la seva manera de treballar segons Casellas.

Al centre de l’espai hi ha Maronna, la producció del qual proporciona la base sobre la qual es construeix el so. El seu enfocament combina textures contemporànies i experimentació rítmica amb un fort sentit de l’atmosfera, creant el llenç perquè Pérez i Casellas donin vida a les cançons amb les seves veus distintives.

El que fa que El Circulo sigui especialment captivador és l’equilibri entre individualitat i unitat. Cada creatiu aporta una perspectiva única, però el projecte funciona com un veritable cercle creatiu—una idea reflectida en el nom de l’estudi. El resultat és una música que se sent alhora personal i col·lectiva, barrejant diferents influències en un so que és inconfusiblement seu.

A fora, la llum canvia sobre els terrats de Girona. A dins, el temps es comporta diferent. Una sola cançó pot estirar-se durant hores sense arribar a sentir-se acabada.

“Torna-ho a posar,” diu algú—no per frustració, sinó per curiositat.

La pista comença de nou.

I de sobte, l’estudi canvia.

El que fa uns moments sonava incert comença a prendre forma. Una línia vocal s’encaixa amb el ritme. Una decisió subtil de producció—gairebé imperceptible per si sola—de sobte es torna essencial. Deixen de parlar. Només escolten.

I així, El Circulo funciona en cicles. Les idees tornen. Les versions evolucionen. Res és definitiu fins que se sent inevitable.

El que comença aquí, en aquest petit estudi, no és només producció. És traducció—convertir idees efímeres en alguna cosa que pugui existir fora de les parets de l’estudi, i ser transportada eventualment a auriculars, clubs i carrers nocturns molt més enllà de Girona.

Deixa de bombardejar-me a missatges i digue’m d’anar a fer una birra

Mon, 13 Jul 2026 00:00:00 GMT

L’any passat em vaig instal·lar Tinder. Primer cop i no sabia ben bé per què ho feia, suposo que tenia certa curiositat per les apps per lligar. Sempre he sigut de l’equip de conèixer gent cara a cara, però volia provar alguna cosa nova, total que vaig decidir tirar-m’hi de cap. Al principi em van xocar moltes coses, però a poc a poc vaig anar entenent la dinàmica.

Al cap d’unes setmanes vaig veure que aquella app no estava feta per mi, així que vaig decidir experimentar una mica més, em vaig instal·lar Hinge, que vindria a ser el mateix però versió alternativa. Allà vaig conèixer un noi, el que he batejat com a “el noi de Sabadell”. Un noi força guapot, de la meva edat i que més o menys teníem certs interessos en comú. Vam començar a parlar per l’aplicació i al cap de poc, vam decidir passar-nos els contactes. A partir d’allà, vam començar a xerrar força per whatsapp.

Mesos després, em vaig esborrar totes les apps per lligar, vaig decidir que era hora de superar l’etapa esbojarrada amb els nois. Vaig eliminar tots els xats amb els nois amb qui parlava menys amb*“el noi de Sabadell”*. Vaig trobar que era dels pocs homes decents que havia conegut, que a part de ser atractiu, tenia mitja neurona i semblava un noi prou interessant.

Després de diverses converses, vam decidir quedar. Va anar molt bé, hi havia atracció i connexió, l’èxit d’una primera cita, i per això el que havia de ser anar a fer un cafè va acabar sent una quedada una mica més intensa.

Vam continuar xerrant. Parlàvem gairebé diàriament. Mai he suportat comunicar-me per pantalla, però amb ell era diferent, manteníem converses més pujades de to, però alhora també teníem converses més interessants i profundes, i precisament aquella heterogeneïtat era el que m’atreia.

Però tota aquesta intensitat i aquestes ganes de coneixe’ns es va anar refredant i deteriorant. Continuàvem parlant sovint, però jo veia que la cosa no avançava. Vam començar una dinàmica d’enviar-nos missatges preguntar-nos com estàvem i com ens anava el dia i semblava que anàvem pel bon camí, però ens faltava el més important: QUEDAR. Veure’ns.

Feia mesos que parlàvem, no setmanes, sinó MESOS, i em vaig adonar que tot el que teníem es basava en converses a través d’una pantalla. Resulta que amb tot el temps que ens havíem conegut, havíem quedat un sol cop. UNA sola vegada. És trist i tot només en dir-ho.

És cert que per distància i per horaris de feina i estudis se’ns era difícil trobar un forat que els dos coincidíssim i tot just era el principi de tot, però això ja era un senyal.

-Tu què vols de mi? Què busques?-. Cada vegada la situació era més tensa i les converses eren més incòmodes. -No ho sé, jo l’únic que vull és quedar, conèixer-te, vull anar a fer una birra i anar veient. Em fa l’efecte que xerrem molt i ens prometem moltes coses, però al final tots aquests plans i aquestes paraules somiades acaben en res i la prova és que fa mesos que parlem i només hem quedat UNA sola vegada. Sincerament, crec que això no va enlloc-. Ell no hi estava d’acord, no entenia per què ara li sortia amb això, però jo ho tenia claríssim. No volia continuar amb aquella dinàmica. Suposo que com diu la meva amiga nord-americana “It wasn’t meant to be”.

Després d’aquesta experiència vaig decidir tallar amb tot el que fos a través de pantalla. No sé si va ser un trauma o un aprenentatge, però fos el que fos, vaig fer un canvi de xip.

No puc més. No puc més d’aquest tipus de dinàmica, no vull rebre cap més “bon dia, guapa”, ni un m’agrada a una instastory, ni vull que m’obris quan estiguis encigalat, estic esgotada d’aquest modus operandi. Estic cansada d’intentar entendre uns codis i un llenguatge que no tenen sentit. Què collons vol dir ghosting, gaslighting, situationship, love bombing**…, ? No entenc ni vull entendre aquests conceptes, jo només vull veure’t cara a cara, conèixer-te i fer-ho fàcil.**

Ja prou enrevessada és la vida com perquè ens l’anem complicant més. Soc plenament conscient que les relacions són complexes i sovint complicades, però el pas inicial, el de lligar i conèixer algú no ho hauria de ser. Precisament és la part més emocionant i divertida.

Hem perdut les ganes o el costum de voler conèixer algú, cada vegada som menys atrevits i més covards. Ens amaguen darrere d’una pantalla i a partir d’allà tot perd el sentit. Tot és virtual, fred i superficial. No ens deixem portar ni som autèntics, sinó que estem performant constantment “Què li escric, què li poso, m’intento fer la nonchalant?” -no en teníem prou amb els anglicismes que ara també hem d’involucrar a l’Académie Française-. És tot tan surrealista i tan absurd.

Quin sentit tenen aquestes dinàmiques? On van a parar tots els likes i tots els missatges? Realment hi ha alguna intenció al darrere? Tot aquest flirteig virtual va a parar algun lloc? Ja no parlem del fet de parlar amb molta gent alhora, què vol dir això? Se’m fa difícil creure que estàs interessat en mi quan parles amb onze noies més. Decebedor i desolador.

Jo vull veure’t en persona, vull que et posis nerviós quan em vegis, vull que sentis papallones a l’estómac en veure’m, vull que siguis maldestre quan interactuem perquè els nervis et fan jugar una mala passada, vull que abans de quedar hagis pensat l’outfit que et posaràs, vull que t’hagis perfumat massa i t’hagis mirat al mirall mil cops per assegurar-te que aquella samarreta estreta et marca prou els bíceps i hagis comprovat que tens els cabells a lloc.

No vull que em bombardegis a missatges, vull que em diguis d’anar a fer una birra al teu bar de confiança, vull que em diguis d’anar a prendre un cafè -i ja posats, que sigui d’especialitat- a la nova cafeteria del barri que han obert. Vull que em diguis d’anar a fer un gelat o simplement d’anar a fer un volt. Vull que ens perdem per la ciutat mentre descobrim el món de l’un i l’altre. La clau és quedar, cara a cara, veure’ns, sentir-nos, mirar-nos als ulls i deixar anar un somriure nerviós de tant en tant. Sentir que els nervis i la tensió ens pot.

No vull que tinguis un discurs après, o que li demanis ajuda al ChatGPT per respondre’m als missatges -que poca broma perquè fa poc m’he adonat que això ja és una realitat-, vull que tot sigui autèntic i palpable. Vull que ens deixem portar i no pensar en el que vindrà. Simplement, vull que estiguem presents i gaudir de la nostra cita sense pensar en res més.

Lligar s’ha tornat en una dinàmica avorrida. Cada vegada som més covards, menys creatius i menys atrevits. Ens fa falta trepitjar més carrers, més bars i més cafeteries. Potser hem de deixar la vergonya i la por de banda. Què és el pitjor que ens pot passar per proposar-li un pla a algú que t’atrau o fer-i saber a aquella persona que li tens ganes? Millor haver-nos atrevit i ser rebutjats que haver de viure tota la vida amb la sensació de “I si li hagués dit o hagués fet…?”.

Si t’agrada aquell noi o aquella noia, digue-li de quedar, proposa-li un pla divertit, aneu a fer esports junts, aneu a jugar a billar o simplement aneu a menjar un gelat pel centre de la ciutat. No cal res més, només cal tenir iniciativa, proposar un pla i QUEDAR. Tan simple com això.

Per què no ho fem més fàcil, divertit i genuí?

Spoiler: estic millor sola del que pensava

Thu, 09 Jul 2026 00:00:00 GMT

Quan la gent parla de tornar a sortir amb algú després d’una relació llarga, acostuma a centrar-se en la ruptura. En el dol. En la dificultat de superar una persona.

Però ningú parla gaire del que passa després. Del moment en què ja ho has superat. Del moment en què, després de mesos o anys reconstruint-te, et mires al mirall i tornes a reconèixer la persona que ets. Perquè, sincerament, aquesta és la part que a mi em fa més por perdre un altre cop.

Durant molt de temps, la meva energia va estar enfocada en una relació. Com passa sovint, sense adonar-me’n, moltes decisions es prenien pensant en un “nosaltres”. Els plans, les prioritats, el temps, l’espai mental… tot acabava orbitant al voltant d’una vida compartida.

I després, quan tot això es va acabar, vaig haver d’aprendre una cosa que sembla molt senzilla però que no ho és gens: tornar a estar sola.

No només físicament. Sinó emocionalment.

Aprendre a construir una vida que no depengués de ningú més.

I ho vaig fer.

Vaig començar projectes que sempre havia volgut fer. Vaig començar a pintar de nou. Vaig crear una revista. Vaig començar a entrenar arts marcials. Vaig recuperar parts de mi mateixa que ni tan sols recordava que existien.

Vaig tornar a sentir-me lliure.

Lliure de decidir què fer amb el meu temps.

Lliure de marxar un cap de setmana sense haver de consultar-ho.

Lliure de flirtejar sense que això impliqués cap expectativa.

Lliure de construir una vida completament meva.

I és precisament aquí on apareix una por que ningú m’havia explicat. Perquè ara que he trobat aquesta versió de mi mateixa, no sé si estic disposada a perdre-la una altra vegada.

No perquè pensi que les relacions siguin dolentes.

No perquè no cregui en l’amor.

Sinó perquè sé que les relacions ens canvien.

M’és difícil quan sento dir que no hauríem de canviar per ningú. La realitat és que canviem constantment a través de les persones que estimem. Ho fem amb la família, amb les amistats i, sobretot, amb les relacions romàntiques.

Compartir una vida implica ajustar-se.

Implica fer espai.

Implica cedir una part del teu temps, de la teva energia i de la teva atenció. I això no és necessàriament negatiu. Però després d’haver lluitat tant per recuperar-me, em pregunto si estic preparada per fer-ho de nou.

Em pregunto si tornaré a posar els meus projectes en segon pla. Si deixaré d’entrenar perquè apareixeran altres prioritats. Si començaré a reorganitzar la meva vida al voltant d’una altra persona sense ni tan sols adonar-me’n. I crec que aquesta és la conversa que moltes persones tenen por de reconèixer.

No tenim por només de tornar a estimar. També tenim por de perdre la persona en què ens hem convertit mentre apreníem a viure sense aquell amor.

La pregunta deixa de ser “Estic preparada per estimar algú?”. La pregunta real és: “Hi ha una manera d’estimar algú sense abandonar-me a mi mateixa en el procés?”

El futur incert del català

Fri, 26 Jun 2026 00:00:00 GMT

En una petita terrassa d’un bar, quatre noies joves s’asseuen al voltant d’una taula gastada. Les seves converses flueixen en un català ràpid i animat. La taula està desordenada amb les restes d’un dinar tardà: tasses de cafè a mig acabar i cigarrets a les mans. Les seves veus se superposen, i cada història o broma es veu interrompuda per rialles. Es mouen amb naturalitat dins la seva rutina: prenen cafè, marquen petits ritmes sobre la taula i comparteixen mirades còmplices. És una tarda qualsevol, però hi ha alguna cosa especial en aquest moment: una barreja d’amistat, joventut i l’encant inconfusible del barri, on el català es pot sentir a cada cantonada. Tot i això, de tant en tant s’hi cola alguna paraula en castellà, una barreja que no sorprèn en un lloc tan cosmopolita, com si el paisatge lingüístic d’aquest petit racó barceloní estigués canviant.

“A casa parlem en català, però amb els amics a vegades canviem al castellà sense voler perquè no se sap qui pot parlar català o no”, explica Aina Rabassa, una de les noies, mentre fa un glop del seu cafè. La seva mirada és segura, com la d’algú que sap el que vol i no té por de dir-ho. És la més extrovertida del grup: parla ràpid, gairebé atropellada, i no dubta a compartir la seva opinió. La frase, senzilla i espontània, revela una veritat palpable: el català és la seva llengua habitual a casa, però en la vida social l’alternança amb el castellà s’ha tornat natural. Aquest fenomen de canvi de llengua, conegut com a code-switching, s’està convertint en la norma avui dia.

Tot i això, Rabassa no pot evitar notar que, encara que el català sigui present en la seva vida quotidiana, arrossega una certa càrrega social. “Semblaria que ara hi ha un estigma a l’hora de parlar català”, comenta, mirant les seves amigues, esperant que confirmïn si també han viscut situacions semblants. No està sola en aquesta percepció. “Ha perdut prestigi”, afegeix Martina Casañé, una de les seves amigues, referint-se a la llengua que, tot i ser viva i vibrant als barris de la ciutat, ha perdut part del reconeixement i respecte que havia tingut. Hi ha alguna cosa en l’ambient, un eco d’una tensió persistent entre catalans i espanyols que, segons expliquen les joves, es percep en comentaris i actituds d’aquells que no parlen català. “Clar, en la meva experiència, els espanyols s’enfaden quan ens senten parlar en català”, afegeix Casañé, sense embuts.

A la biblioteca de Vila de Gràcia, situada a només dos carrers de la Plaça de la Vila de Gràcia, al carrer del Torrent de l’Olla, un estudiant redacta el seu assaig entre les prestatgeries del segon pis. Envoltat de llibres apilats i amb la llum suau de la tarda entrant per la finestra, escriu el seu treball en català amb una concentració gairebé absoluta. Des del primer moment que va començar a parlar, va mostrar una disposició immediata, gairebé ansiosa, per compartir els seus pensaments. El seu to era clar i amable, i la seva mirada reflectia una obertura total. “Enyorava estudiar en la meva llengua”, explica Hugo Matarredona, un estudiant de València acabat d’arribar de Madrid. Es recolza lleugerament a la taula mentre parla, com si les paraules fluïssin amb la mateixa naturalitat amb què respira. La calma de la biblioteca, el xiuxiueig de les pàgines i el ritme del seu bolígraf semblen acompanyar-lo en un espai de reflexió i connexió amb la seva llengua materna.

En arribar a Barcelona, Matarredona es va sorprendre en descobrir fins a quin punt el català era present als carrers. Els rètols de les botigues, els noms dels carrers i fins i tot els anuncis dels venedors als mercats estaven escrits en català, cosa que no esperava trobar amb tanta abundància a la ciutat. Ho compara amb València, on es parla valencià, i explica que, tot i que hi ha certa presència pública de la llengua, no es percep de la mateixa manera al carrer. “Mai hauria imaginat que el català estigués tan viu en el dia a dia, en tots els racons del barri”, comenta, sorprès per la integració de la llengua en el paisatge urbà.

A prop de la biblioteca, amb la motxilla a l’esquena i els auriculars penjats del coll, Martí Fontanillas, un estudiant de 17 anys, camina amb pas decidit pels carrers estrets de la ciutat. “Sempre parlo en català amb els meus amics”, comenta Martí amb naturalitat, com si fos la cosa més evident del món. “És la meva llengua i la de la meva família”. Tot i això, sap que no tots els joves comparteixen el mateix vincle amb la llengua. “M’agradaria que els estudiants nous, especialment els que venen de fora, aprenguessin català. Crec que els ajudaria a entendre millor la cultura i a integrar-se més al barri”, reflexiona. Reconeix que, per a molts, el català no és una prioritat: “Al final, saben que poden prosperar a la ciutat sense necessitat de parlar català. Tot està en castellà, i la gent entén l’anglès. Així que molts ni ho intenten”.

La reflexió de Fontanillas sobre la importància del català en la integració dels nous residents a Gràcia contrasta amb l’experiència d’aquells que, com Rafa Staat, ja han trobat un lloc on sentir-se part de la comunitat a través de la llengua. Mentre Fontanillas continua buscant la seva pròpia manera de relacionar-se amb l’idioma, intentant equilibrar el local i el que és global, Staat s’ha submergit completament en la tradició catalana.

Cap a les vuit del vespre, Rafa Staat es troba a l’Espai Albert Musons, envoltat de castellers en l’últim assaig de la temporada. Ja ha caigut la nit, però les llums càlides del local il·luminen els rostres concentrats dels castellers mentre formen la torre humana. Tot i que Staat va arribar de França fa poc, es mou amb naturalitat entre els castellers, parlant en català amb fluïdesa. “Vinga, som-hi”, diu mentre puja amb seguretat, totalment immers en la tradició catalana que ha adoptat com a pròpia. Aquella nit, mentre assaja amb els seus companys, sent que ha trobat el seu lloc i que el català, que un dia va ser un repte, ara és el vincle que l’uneix profundament amb aquesta comunitat.

Per al jove francès, el català és més que una llengua; és una eina per pertànyer i connectar amb la cultura catalana d’una manera profunda. “Quan algú em parla en un determinat idioma, m’agrada respondre en el mateix idioma”, diu amb un somriure. Destaca que una de les seves grans fonts d’integració ha estat la seva participació en els castells, una tradició popular catalana que l’ha ajudat a submergir-se en la llengua i la cultura local. Un consell que Staat dona per aprendre català és fer castells, assegurant que participar en una activitat o grup de cultura popular catalana ajuda molt en l’aprenentatge. “Crec que per als catalans hi ha un sentiment molt fort i quan veuen que fas l’esforç de parlar català, t’ho agraeixen moltíssim”, afirma.

La qüestió del futur del català és un tema que preocupa, però també uneix. Entre aquestes històries es mostra com la llengua catalana es viu i s’experimenta de maneres diverses, cada vegada més interconnectada amb el flux global. Malgrat els reptes que afronta el futur de la llengua, el català no desapareixerà, segons els veïns de la Vila de Gràcia.

Ser jove i musulmà a Catalunya

Tue, 09 Jun 2026 00:00:00 GMT

Omaima Caaboun, de 24 anys, recorda amb dolor la seva arribada a Montmeló quan tenia 14 anys. Amb hiyab i sense dominar encara el català ni el castellà, va patir comentaris hostils al seu institut. “Un company em va dir que em trauria el vel i em va preguntar si bombardejaria l’escola”, explica. Aquell episodi va marcar la seva percepció sobre com es tracta les dones musulmanes. “Sovint ens pregunten si portem el hiyab obligades, com si no tinguéssim voluntat pròpia.”

Tot i que el rebuig explícit al vel ha disminuït en els últims anys, la preocupació persisteix. El 2024, els incidents racistes vinculats a l’extrema dreta van augmentar un 400%, segons SOS Racisme. En aquest context, propostes polítiques com la de prohibir el burca i el hiyab en espais públics han generat inquietud entre moltes joves musulmanes.

Zineb El-Ouazane, estudiant de 21 anys nascuda al Marroc i resident a Barcelona, ho va viure directament a l’aula. Durant segon de batxillerat, un professor li va exigir que es tragués el vel o mostrés les orelles durant els exàmens, sota el pretext d’evitar trampes. “Em vaig sentir humiliada”, recorda. També denuncia comentaris personals exposats davant la classe per ridiculitzar-la.

La discriminació també es manifesta en espais quotidians. Farooq Ali, de 23 anys, assegura que sovint nota incomoditat quan parla àrab al metro. “És com si la meva llengua fes por”, diu. Nascut al Pakistan i arribat a Catalunya amb 10 anys, també ha experimentat discriminació laboral. “Per telèfon tot va bé, però quan em veuen en persona, l’actitud canvia.”

Aquestes experiències rarament es denuncien. La discriminació laboral acostuma a ser subtil, difícil de demostrar jurídicament i sovint queda invisibilitzada.

Les microagressions formen part del dia a dia de molts joves musulmans: preguntes com “d’on ets de veritat?” o canvis automàtics al castellà o a l’anglès assumeixen que no formen part de la societat catalana. Per a El-Ouazane, això genera una crisi d’identitat compartida per molts joves. “La societat ens fa qüestionar constantment qui som.”

Més enllà dels comentaris, els delictes d’odi continuen sent una realitat preocupant. Segons dades dels Mossos d’Esquadra, la discriminació racial és una de les principals motivacions d’aquestes agressions a Catalunya.

La desconfiança també s’estén a les institucions. Segons SOS Racisme, un 16% dels casos analitzats el 2024 corresponen a agressions o abusos policials. Ali explica que una vegada, mentre patinava per la ciutat amb altres joves blancs, la policia només el va aturar a ell i va mobilitzar diverses patrulles. “No havia fet res. Vaig sentir que em tractaven com una amenaça pel simple fet de ser qui soc.”

Malgrat tot, els testimonis coincideixen que hi ha espai per al canvi. El-Ouazane creu que les noves generacions conviuen amb més diversitat i tenen menys prejudicis que els seus pares. Però insisteix que la clau és l’educació.

Caaboun defensa introduir la diversitat cultural a les aules des de la infància. “Si els nens creixen veient la diversitat com una cosa normal, de grans tindran menys prejudicis.” També critica la representació mediàtica de les dones musulmanes: “Ens retraten com a febles i oprimides.”

Malgrat l’augment dels discursos d’odi, la comunitat musulmana ha teixit xarxes de suport i resistència. Entitats com Islamic Relief i el Centre Cultural Islàmic de Catalunya ofereixen recursos, assessorament i espais de suport per a joves.

“La gent que alguns etiqueten automàticament com a delinqüents són estudiants, futurs metges o professors”, conclou El-Ouazane. “Els musulmans formem part d’aquesta societat, encara que alguns es neguin a acceptar-ho.”

Com una parisenca em va robar el meu crush

Wed, 27 May 2026 00:00:00 GMT

Capítol I. Com vaig conèixer a un tal filòsof

Estic obsessionada amb els homes, més ben dit, amb la idea de tenir un crush. Hi ha alguna cosa dels crushes que t’enganxa, t’atrapa i et devora viva. Confesso que tinc una dèria i una obsessió a sentir alguna cosa per algú, i sovint, busco sentiments i emocions en llocs i situacions que simplement, no existeixen.

L’última d’aquestes dèries va ser la d’enganxar-me per un filòsof -bé, estudiant de filosofia, però ja m’enteneu- d’ara endavant l’anomenarem així. El cas és que el primer contacte que vam tenir va ser un dia mentre feia un torn a la cafeteria on treballava.

Una de les millors coses de treballar de cara al públic és la facilitat de conèixer gent. I no ens enganyarem, jo, més que conèixer gent, el que feia -a part de treballar- era donar un cop d’ull als meus clients, em fixava en els homes atractius. De fet, era un dels esports d’elit a la feina. Comentar les jugades de mirades i somriures amb els clients era la millor part de la feina.

El filòsof era un dels clients habituals. Primer, saludava als treballadors, com qui no vol la cosa, amb aquesta aura de je ne sais quoi i després seia a fora i es prenia el seu espresso. Sempre la mateixa rutina. Sense mòbil i la majoria de les vegades, sense companyia, tot sol, observa a la gent i al paisatge, i suposo que de tant en tant, també reflexionava sobre la vida i el perquè de tot i aquestes coses de filòsofs.

El primer dia que el vaig veure vaig pensar -que guapo-. Alt, ben plantat, amb una bona cabellera i insuportablement guapo. No va ser el mateix dia, però un dia d’aquests que va venir a la cafeteria, vaig decidir atendre’l, bé, em tocava fer el servei a fora. Era la meva oportunitat. Decidida, o fent-ho veure, em dirigeixo cap allà i de moment tot correcte.

Aquell dia anava acompanyat. Primera ronda superada. Entro a dins i no puc evitar comentar amb les meves companyes com de guapo i sexy el trobo. -Nenes, és ben bé que és el meu prototip-.

Segona ronda, aquesta vegada no demanen cafès sinó aigua amb gas. Vaig a dins i els porto l’aigua amb gas amb un got de gel i llimona.

-I això, què és?- Em desfaig. Digui el que digui em quedaré atònita. -És llimona dissecada-. DI-SSE-CA-DA. Es posa a riure. No entenc res.

Entro a dins i els hi comento a les companyes i automàticament es posen a riure sense parar. -Tia, que es diu DESHIDRATADA i no DISSECADA-. Quina puta vergonya. Acabo de fer el ridícul davant d’un home, i no de qualsevol home, sinó d’un intel·lectual, ja em podia haver passat amb el curtet de torn. DI-SSE-CA-DA, no pot ser. -Nenes, acabeu d’atendre’l vosaltres, si us plau, no penso sortir a fora-.

Capítol 2. El retrobament

Soc al pati de la uni amb les companyes de classe. Fem cua pel cafè i de cop noto un copet a l’esquena. -Hola-. És ell, el FILÒSOF. Què collons fa un client de la cafeteria, a la meva uni, un dilluns al matí, a Barcelona? -Hey, què hi fas aquí?- Quins nervis. No entenc res. -Estudio a la Facultat de Filosofia, aquí al costat, i tu?-. -Jo estudio aquí, a la Facultat de Filologia i Comunicació-. Quina casualitat. Estic somiant?

Com que ens va fer gràcia trobar-nos, vam decidir seure en un banc i fer el cafè junts. Vam estar-nos-hi una bona estona. Em va explicar que ell vivia i estudiava a Barcelona, però que era d’un poble de tota la vida de l’Empordà, que té orígens holandesos i moltes més coses. Va començar sent un ping-pong de preguntes sobre les nostres vides, però va acabar sent una conversa de molts riures i moltes reflexions. Vam xerrar molt, de fet, conscientment, vaig perdre el tren. No podia deixar escapar un home com aquell, i menys un holandès -són la meva debilitat-.

En una d’aquestes converses eternes, em va confessar que no era partidari de les xarxes socials; que si la sobreexposició, que si la superficialitat -cal recordar que és filòsof i que és clar, ell és pur, orgànic, i aquestes coses no van amb ell-. Total, que el meu pla de demanar-li l’instagram era inútil.

Vull el seu telèfon, però no li penso demanar. Però no m’ha dit res. I si no ens tornem a veure? Tia és molta casualitat tot el que us ha passat…pots deixar de ser tan orgullosa Nonono, ni de conya li demanaré jo el telèfon, que sigui ell.

– Me n’he d’anar que he d’agafar el tren, per cert, no et demano l’insta perquè sé que no en tens i bla, bla, bla…

– Bueno, passa’m el teu número de whatssap, no?

VICTÒRIA. M’ha demanat el telèfon, ELL. Us prometo que no ho tenia planificat i mira, m’ha sortit bé la jugada. Em sento alleugerida, no té un Nokia i ,per tant, té whats. YES!

Cap dels dos som de xerrar per pantalla, així que la conversa per whatsapp va ser gairebé inexistent. Això sí, després d’aquest retrobament vam quedar unes quantes vegades. En el meu cap ja érem marit i muller, teníem dos fills, la Diana i en Lluc, de pell mixta i rínxols castanys, i que mentre jugaven al jardí, parlaven català i holandès.

Potser sí que soc experta a idealitzar a les persones, i especialment si es tracta d’homes, però prefereixo sentir i tornar-me delulu, que ser prudent i mesurar constantment les meves emocions.

El problema de tenir un crush però, és que pot ser molt divertit al principi, jugar a les línies confuses pot ser entretingut, però a llarg termini no fa tanta gràcia. I està molt bé viure en el món de la piruleta, però, de tant en tant, s’ha d’aterrar al món real. Una part de mi em demanava més, em demanava aclarir les coses. Necessitava un: tu i jo, què?

Capítol 3. El desengany

Després dels retrobaments aleatoris, ens vam distanciar. Cap dels dos va tenir més la iniciativa i tot es va anar refredant. Precisament quan necessitava més claredat, la foscor s’anava apoderant de mi. D’imaginar-me’l i veure’l com al pare dels meus fills a veure’l com un complet desconegut.

Amb el temps, vaig anar oblidant-lo i vaig acabar entenent que, un cop més, m’havia encapritxat altra vegada d’un home que probablement no existia. Realment m’agradava? No, simplement, fantasiejava amb la idea que tenia d’ell. M’encapritxo, m’obsessiono i m’ofusco fins al punt que arriba a ser malaltís i tot.

Passen mesos i continuo sense saber res de la seva existència fins que un dia, el veig a fora palplantat a la terrassa de la cafeteria. Efectivament, és ell, aquella cabellera no pot ser de ningú altre. I ara com cony he d’actuar? Em fa il·lusió, però també em fot mandra. Ara he de fer el paperot i anar de simpàtica com si res m’hagués afectat? Doncs no, vaig decidir ser una mica borde i vaig ser bastant seca, no perquè li guardés cert rancor -que també- sinó perquè és com vaig saber reaccionar en aquell moment. Ell va ser prou correcte, però com que jo em limitava a contestar amb monosíl·labs va ser una conversa més aviat inexistent i cordial.

Me’n vaig penadir. Per què has sigut tan immadura? No et costava res ser amable, tampoc ell et devia res, no? Ni tampoc va passar res entre vosaltres, no? La veritat és que tenia zero motius per estar emprenyada amb ell, però d’alguna manera m’havia sabut greu haver perdut el contacte i que la cosa no hagués anat a més, que potser m’agradava un pèl…? Nonono, això mai.

Torna a venir a la cafeteria. Segona vegada des que li vaig fer morros, aquest cop, però vaig decidir somriure una mica més. Vam xerrar una estona i el poc rancor que li tenia es va esvair, el vaig veure guapíssim però des d’una altra mirada. Ara el veia des de la distància, igualment amb bons ulls, però amb més cap que estómac. Passada aquesta petita visita, rebo un whatsapp -feia mesos que no ens escrivíem-. Era ell. Què volia? – Hola, si estàs per bcn aquests dies, vols anar a fer un cafè?-. Quina il·lusió de missatge. Sobretot perquè jo ja ho donava tot perdut. De cop, la flama s’ha encès de nou? Sospitós així de cop, però, no m’hi vaig capficar i vaig pensar que era un bon senyal, vol quedar, no et compliquis, digues-li que sí. I així ho vaig fer.

Vam anar a La Central, una llibreria, però alhora cafeteria, i tot i que trobes tota la Barcelona performativa allà anxovada, el lloc té cert encant i té racons preciosos. Vam demanar els cafès i vam seure a la terrasseta, envoltats de gent llegint, ocells cantant i fulles d’arbres que es movien per la força del vent. La veritat és que és un lloc fàcil de romantitzar, jo hi vinc sovint sola per llegir i m’omple molt, però venir amb companyia també té el seu punt.

El fet que passessin mesos, pensava que faria que fos incòmode la situació, però no, vam connectar com sempre i no vam callar. Vam xerrar de tot i tant, que vaig fins i tot, vaig saltar-me classe. Les hores anaven passant, però em feia l’efecte que estavem en el nostre món i que les hores no avançaven. De cop, es va fer fosc. M’havia de quedar màxim una o dues horetes i vam acabar quedant-nos cinc hores… xerrant… No va passar res, però en el meu cap allò que vam tenir es podia considerar perfectament una cita. Cara a cara, tensió, converses llargues, connexió, atracció, moltes mirades, converses banals, però també profundes i molts somriures estúpids, ja em perdonareu, digueu-me delulu, però això és una cita. Amb els meus amics -mascles- no tinc aquest tipus de converses ni dinàmiques i que vam estar cinc hores, no fotem!!!

Contentíssima, em vaig acomiadar, del meu marit català-holandès guapíssim amb cabellera i ulls verds. Ja el tinc, ara sí. Aquí comença tot. Ha anat molt bé, perquè ha sigut com les altres vegades, però diferent, més intens, més especial -que ingènua, pobre de mi, el que m’espera-.

Paral·lelament, vaig a la universitat, i continuo amb la meva vida. Passa una setmana des de la cita. Al primer semestre, vaig conèixer una francesa que estava d’Erasmus a Barcelona. Vam connectar des del minut zero, però com que no coincidíem amb assignatures, ens vam veure poc. És per això -ens situem a l’inici del segon semestre- al veure’ns, vam decidir d’anar a fer un cafè, i conèixer una mica més, total, que vaig tenir la brillant idea de portar-la a La Central -a la cafeteria on fa una setmana havia tingut la cita amb el meu filòsof-.

Anem allà, i abans d’entaular-nos, dono una ullada a tot per comprovar si ell estava -em va confessar que era un dels seus racons preferits i que hi venia molt sovint- fatal perquè també és un dels meus llocs preferits. Bé, la qüestió és que per sort o per desgràcia, no hi era, així que amb la franchute, vam decidir demana els cafès i posar-nos al dia. Vam parlar una mica de tot, però no vaig poder evitar parlar-li d’ell. Enteneu-me, feia una setmana que havia passat, i per molt que jo faci massa oversharing, el xafardeig uneix i trenca el gel. Total, les dues, en el moment més àlgid del safareig, apareix, ELL. No pot ser. Em vull morir. Com es pot ser tan guapo, tan sexy i tan elegant. Pantalons negres de tela i coll alt negre. Guapíssim. I els cabells, castanys, mig ondulats, ben pentinat i mig llarguets. Una barreja entre Hugh Grant i el fill d’en Kennedy. Elegantíssim però sense ser massa extra, elegant i casual, effortless.

És clar que me n’alegro de veure’l però calia que apareixes ara? Bé, que sigui un hola i adeu, si us plau. Aixeco la mà i somric mig tremolant. Merda, merda, merda. Està venint. Però per què collons ve si està amb un amic? Nonono, què fa? S’acomiada de l’amic i s’apropa a nosaltres. MERDA. -Hola, què tal, com estàs?- -Bé, aquí, fent un cafè amb una amiga de la uni-. Com a persona decent que soc, els vaig presentar, no vaig notar res entre ells, cordialitat. L’home tenia ganes de xerrar, total, que veient la situació, li vaig oferir si volia afegir-se, i ell, el descarat, no va dir pas que no. He d’acceptar que la conversa va ser divertidíssima. Bàsicament, va anar de criticar els francesos, ell i jo vam fer pinya contra la franchute, sempre des de la broma, va ser entretingut. Jo continuava delulu, perquè dins el meu cap, pensava que ell i jo estàvem flirtejant i ens estàvem buscant l’un a l’altra -és clar que sí-. Al cap d’una estona, ell s’acomiada, però abans deixa anar un -Can you give me your number?-. Què cony?! Com que li demana el telèfon a la parisenca dels collons, a davant meu, després de la nostra cita? He de mantenir la serenitat, bec aigua, me’l miro fixament i li dic adéu amb un semi somriure, però per dins, tot em cou i em commou. QUIN TROS D’IMBÈCIL.

Capítol 4. Final tràgic

No vaig entendre res. Quin desengany, quina desil·lusió i quina gran decepció. Evidentment, no em fa fer gens de gràcia el gest, però no hi podia fer res. Vaig intentar no capficar-m’hi i no pensar-hi massa. Vaig quedar-me amb la parisenca una bona estona més i finalment vaig tornar cap a casa, estava molt desubicada. És com si de cop, m’haguessin clavat un ganivet al cor, dessagnant-lo a raig i deixant una buidor inexplicable.

Tinc dret a sentir ràbia i enveja, o soc una tòxica de manual? Vaig intentar ser el màxim de madura possible i vaig intentar resoldre-ho de la millor manera possible, però, després d’això, com cony havia d’actuar?

Van passar un parell de setmanes, i com era d’esperar, no vaig saber res d’ell. Vaig poder comprovar i reafirmar la meva teoria, era un IMPRESENTABLE. Però el més gros no va ser això, sinó com va actuar després. Puc entendre que no estigués al mateix punt que ho estava jo, però el que no puc entendre és el seu modus operandi, va jugar brut, va jugar a dues bandes, va jugar a línies confuses i encara pitjor, va jugar a les línies vermelles. Si li vols demanar el telèfon a la meva amiga, sigues més decent i fes-ho amb més elegància. I si no tenies ganes de passar estones amb mi, per què collons em fas perdre el meu temps? Com deia, un impresentable de manual. Crec que no és tan difícil ser sincer i honest, però avui en dia es veu que és demanar massa.

Per sort, amb ell no coincidíem perquè anem a diferents facultats, però amb la francesa malauradament, me la creuava sovint. Un dia d’aquests, ens vam mirar, i va ser incomodíssim, ens vam ignorar fins que li vaig enviar un missatge i li vaig dir de fer un cafè. Era l’últim que volia fer, però necessitava parlar amb ella, si més no, volia fer-li saber que la cosa no anava amb ella. Total, que vam quedar, i després de posar-nos al dia, tocava afrontar la conversa incòmoda. -Mira, jo només vull que sàpigues que no estic pas enfadada amb tu, sinó que estic frustrada amb la situació, no va amb tu això-. Ella, es va sentir alleugerida perquè em va dir que se sentia molt culpable d’haver quedat amb ell i em va anar molt bé haver-ho parlat com dues dones adultes fins que em va dir: -Bé, jo també t’he de dir una cosa; vam tornar a quedar i van passar coses-. P*** G*****. Em vaig posar a plorar, no vaig poder evitar-ho, feia menys d’una setmana m’havia dit per whatsapp que no havia passat res entre ells, que només havien quedat una vegada i ara em diu que s’han embolicat? Segona ganivetada, ara no és que em dessagni el cor, és que directament ja no em queda cor. Després d’una bona plorera i una conversa llarga, li vaig dir que és el que hi ha i que si ella hi està bé amb ell, que endavant. Que el que facin ells dos a mi ja ni em va ni em ve. Ens vam abraçar i ens vam acomiadar. El pitjor és que no la puc odiar perquè sé que és bona tia, i sé que si no hagués passat això, podríem haver estat bones amigues, però ara no la puc mirar igual.

Vaig decidir fer move on i continuar amb la meva vida tràgica, la de “compartir” o més ben dit la de “robar-me un crush” encara no m’havia passat. Al final, després d’unes quantes ploradetes, vaig agafar-m’ho amb humor i avui dia me’n ric de la situació. Una anècdota més, no? I potser una raó més per continuar allunyant-me dels francesos i sobretot dels filòsofs, ara ja he après la lliçó; mai més amb cap performative ni amb cap pseudointel.lectual.

“D’on ets?”

Wed, 06 May 2026 00:00:00 GMT

Créixer entre dues cultures pot ser una experiència enriquidora, però també complexa. En el cas de l’adopció interracial —quan un infant és adoptat per una família d’una raça, llengua o cultura diferent— les preguntes sobre identitat, pertinença i arrels apareixen sovint des de molt jove. A Catalunya, moltes persones adoptades internacionalment han crescut plenament integrades en famílies catalanes, parlant català i compartint els costums del país, però alhora carreguen amb una mirada social que sovint les continua situant com a “altres”.

Aquest és el cas de la Dinke Font, una jove adoptada d’Etiòpia que avui en diaviu a Girona. Va néixer el 17 de juny del 2002 a Lalibela, Etiòpia, i és la mitjana de tres germanes biològiques. La seva mare va morir després del part de la germana petita, i el seu pare, davant la impossibilitat econòmica de mantenir la família, va decidir donar-les en adopció. El desembre de 2006, la Dinke i les seves germanes van ser adoptades pels seus pares, en Marc i la Mònica.

La Dinke explica que, malgrat haver nascut a Etiòpia, tota la seva vida l’ha construït aquí: “Jo em sento catalana, 100%”, diu la Dinke. “He crescut en una família catalana, els meus amics són catalans, tot el que faig, com em comunico i estimo, ho faig en català”. Aquesta afirmació resumeix bé una realitat compartida per moltes persones adoptades: culturalment, lingüísticament i emocionalment se senten catalanes, però sovint els altres no les perceben així.

Aquesta convivència entre dues identitats no sempre és fàcil. La Dinke explica que de petita ja era conscient de la seva diferència racial: El fet de ser negra, vulguis o no, ja et fa veure des de ben petita que ets diferent a la resta, i sinó, ja t’ho fan saber els altres”.

La idea que una persona negra no pot ser concebudaplenament catalana continua molt present en molts imaginaris socials. “És com que no pots ser catalana i negra alhora”, explica. “I sí que diria aquesta cosa de… soc catalana, però també soc negra”.

Aquest tipus de comentaris o actituds formen part del que es coneix com a microracismes: preguntes aparentment innocents, però que transmeten la idea que aquella persona no pertany del tot al lloc on viu. En el cas de la Dinke, hi ha una pregunta que es repeteix constantment quan coneix gent nova, especialment en contextos romàntics: “D’on ets?”.

“Realment això és el que més interessa”, diu. Sovint, fins i tot després de respondre que és de Girona, la pregunta continua: “No, però d’on ets de veritat?”.

“Això sí que de vegades m’ha fet sentir malament, el ser diferent”, reconeix. “Ara aquesta diferència la veig com un avantatge, em sento molt més única”. Però afegeix que encara avui en dia viu una certa “crisi d’identitat”: “És aquesta dualitat amb ser negra… i catalana…que sembla que no puguin anar de les mans”.

La sensació de viure entre diferentsidentitats aparentment incompatibles no és exclusiva de la Dinke. Tot i provenir d’un context diferent, la història de la Sam Muñoz, noia de 22 anys, reflecteix una experiència semblant: la d’haver crescut plenament arrelada a Catalunya, però haver de justificar constantment aquesta pertinença davant la mirada dels altres.

Adoptada a Fuzhou, capital de la província xinesa de Fujian, es va criar a Sant Gregori i actualment viu a Barcelona, on estudia disseny gràfic i creació visual. Tot i haver construït tota la seva vida aquí, explica que aquest sentiment de pertinença no sempre ha estat reconegut des de fora.

“Aquest tema sempre ha estat una mica conflictiu”, admet.

Els seus pares, una parella catalana-aragonesa, van formar part del grup de famílies catalanes que van viatjar a la Xina a principis dels anys 2000, l’any que la varen adoptar. D’aquella experiència en van néixer amistats que encara perduren.

Almenys un cop l’any, aquestes famílies es retroben amb les seves filles, moltes d’elles adoptades a la mateixa regió. “Em dona una sensació de suport. És bonic tenir aquest grup de persones que comparteixen una experiència que et canvia la vida.” Aquesta xarxa li ha ofert un espai de pertinença. Fora d’aquest cercle, però, la seva experiència ha estat marcada per situacions quotidianes de microracismes.

La pregunta que més ha hagut d’escoltar és sempre la mateixa: D’on ets?“Sé què em volen preguntar realment”, diu. “I moltes vegades no tinc ganes de donar explicacions.”

Nascuda a la Xina però criada íntegrament dins la cultura catalana, explica que aquestes interpel·lacions constants l’han situat sovint en una mena de terra de ningú identitària. “Soc xinesa i soc catalana, però a vegades sembla que no em considerin ni una cosa ni l’altra. Et quedes en als llimbs.” Amb el temps, ha après a respondre de manera clara. “Quan em pregunten d’on soc, dic que soc catalana.”

El seu aspecte físic, diu, condiciona moltes interaccions abans fins i tot que obri la boca. “Moltes vegades pressuposen que soc una estrangera que acaba d’arribar. Però jo soc de Girona.”

Durant un estiu treballant en una joieria de Barcelona, en una zona turística, va viure aquestes situacions de manera recurrent. Clients que li preguntaven quant de temps feia que era “aquí”, o que s’hi dirigien directament en castellà o anglès. “No crec que sempre hi hagi mala intenció, però és una curiositat que et fa sentir que has de justificar constantment qui ets.”

La qüestió dels orígens també ha marcat la seva relació amb l’adopció, tot i que no de la manera que sovint s’espera.

Durant un temps va pensar que havia de sentir la necessitat de buscar els seus pares biològics, influïda per la idea estesa que totes les persones adoptades necessiten respostes. “Em pensava que m’hauria d’entrar aquesta curiositat, perquè és el que s’espera.” Amb els anys, però, va entendre que no era així.

Conèixer el context històric de les adopcions internacionals a la Xina, vinculades en gran part a les polítiques de control de natalitat, li va donar prou context per acceptar la incertesa.

Avui no descarta saber-ne més, però no ho viu com una necessitat. Per a ella, la identitat no és un trencaclosques que cal completar. “No necessites saber-ho tot. Només cal saber on ets. I si estàs bé allà, ja n’hi ha prou.”

Les històries de la Dinke Font i la Sam Muñoz mostren que la identitat no és una realitat simple ni fixa. Ser catalana no exclou tenir arrels en altres llocs, de la mateixa manera que ser una persona d’un altre etnia no impedeix sentir-se plenament d’aquí. Potser el repte més gran per a la societat catalana és deixar de preguntar constantment “d’on ets?” i començar a entendre que la catalanitat també es construeix des de la diversitat.

Acabar amb l’estigma de la salut mental per entendre la realitat

Fri, 01 May 2026 00:00:00 GMT

El passat 30 de març, amb motiu del dia del trastorn bipolar, l’Associació de Bipolars de Girona (ABI), va organitzar un acte per visibilitzar aquesta malaltia i combatre amb els estigmes que encara l’envolten.

Durant les darreres dècades, les malalties mentals han sigut i són objecte de debat. La salut mental, avui més que mai, està en boca de tothom, però això ha permès que la societat les tingui en consideració i les normalitzi?

Les malalties físiques es veuen, ocupen un espai i tenim coneixements abundants. Quan un treballador es lesiona la cama, immediatament se li concedeix la baixa per lesió física, ara bé, si aquest mateix treballador pateix una lesió mental (depressió, ansietat,…) la possibilitat d’obtenir una baixa es redueix dràsticament, més aviat, aquest mal o aquest patiment és qüestionat i és motiu de debat.

Al final de l’acte, es va organitzar una taula rodona. Un dels participants del debat –format per diferents especialistes d’aquest àmbit– va posar èmfasi a l’estigma que hi ha amb aquest trastorn. Segons aquest professional, la societat accentua aquest estigma fent creure que totes les persones que pateixen algun tipus de malaltia mental són considerades i tractades de dèbils. Tot això és degut a la falta d’empatia i consciència.

Tenir una depressió o patir d’ansietat no és un símbol de debilitat, sinó és reconèixer que l’ésser humà té sentiments, emocions i pot patir malalties que no són únicament físiques. “La bipolaritat és una malaltia de les emocions”, va remarcar Nuria Rigau Simon, psiquiatra de Santa Caterina.

La persona que pateix aquest trastorn no està un dia trist i un altre dia content, sinó que al llarg de la seva vida pateix uns períodes depressius i uns períodes maníacs. D’acord amb el discurs de la psiquiatra, a la fase depressiva, el pacient no té ganes de fer res, sol està trist i deprimit, en canvi, a la fase maníaca, sent una eufòria i una felicitat desmesurada. L’objectiu del professional és ajudar al pacient a trobar una certa estabilitat, i això només es pot fer amb una medicació molt concreta. “És per això que la medicació és tant clau” explica la psiquiatra*.*

Va continuar explicant que és una malaltia difícil d’entendre-la per molts motius, però principalment perquè fer el seguiment d’un pacient que la pateix, pot ser tot un repte; és un llarg camí d’alts i baixos. I tot i que la medicació pot ajudar al pacient a estabilitzar-lo, hi ha molts més factors que contribueixen en la millora o en l’empitirjorament del pacient. Els hàbits saludables, per exemple, poden ser molt clau també. La professional destacava la importancia de dormir les hores necessàries atès que un dels efectes secundaris de la medicació és el cansament constant.

Els testimonis, que també van participar a la taula rodona, en un format divertit i artístic, des de l’humor però també des de la faceta més dura de la malaltia, van fer una lectura dramatitzada de com aquest trastorn els hi va canviat la vida. A la fase maníaca: compres compulsives, desig sexual pels aires, irritació i energia descontrolada. En la fase de depressiva, tristesa profunda i molt poques ganes de viure.

Al llarg de la lectura i el debat, es van dir coses molt dures i punyents però molt necessàries. Parlar de malalties mentals, no és fàcil però és fonamental perquè només així es podran normalitzar i prendre consciència. Aquests tipus d’actes serveixen per deixar els perjudicis de banda i per empatitzar amb les persones que la pateixen. En tot aquest cultiu d’intercanvi de coneixements i intervencions, es crea una xarxa entre persones i familiars afectades, i professionals, una xarxa molt necessària per donar suport, no només les persones patidores, sinó que també als familiars i a la gent que l’envolten.

No és la primera vegada que l’ABI organitza aquest tipus d’esdeveniments, de fet, són una associació que ofereix infinites activitats i serveis per tal de donar eines a totes les persones afectades per aquesta malaltia. Associacions com aquesta, fan que la població d’una societat sigui més empàtica, conscient i solidària. Promoure la diversitat i la necessitat de crear comunitats, on tothom hi tingui cabuda, serà la manera de crear una societat de progrés, humanista, col·lectivista i sobretot on la salut mental deixi de ser un estigma.

L´origen del pintallavis vermell

Mon, 27 Apr 2026 00:00:00 GMT

Hi ha pocs gestos de bellesa tan simples —i tan poderosos— com aplicar-se pintallavis vermell. Un sol traç de color pot transformar un rostre, elevar un estil discret i convertir un gest quotidià en una declaració d’intencions.

Aquest color intens, carregat de simbolisme, ha representat moltes coses al llarg de la història: seducció, poder, provocació i independència. Ens recorda constantment que hi ha una certa ferocitat en la bellesa —i bellesa en la ferocitat. En el pintallavis vermell hi ha, precisament, aquest símbol de la dualitat de la feminitat: delicadesa i força convivint en un mateix gest.

La història del pintallavis vermell és tan rica i dramàtica com el seu propi color. Molts historiadors situen els orígens del maquillatge a l’antiga Mesopotàmia, fa més de cinc mil anys. Es diu que les dones de Sumer, al sud de Mesopotàmia, trituraven pedres de colors per crear una pols amb què es tenyien els llavis. Aquell pigment primitiu ja tenia una funció clara: embellir i destacar el rostre.

De fet, el recent descobriment a l’Iran d’un recipient de 4.000 anys d’antiguitat amb restes de pigments —una barreja de ceres vegetals i minerals en pols— similars a les fórmules dels pintallavis moderns no fa més que reforçar la idea que el desig de tenyir els llavis forma part de la història de la bellesa des de fa mil·lennis.

A l’antic Egipte, el maquillatge va adquirir una dimensió gairebé política. Figures com la reina Cleòpatra utilitzaven maquillatge intens tant als ulls com als llavis. De vegades utilitzaven pigments vermells elaborats amb insectes triturats —com el carmí— i altres minerals. El color intens i el maquillatge eren un símbol d’estatus, poder i sofisticació.

Els grecs i els romans també coneixien el pintallavis, tot i que la seva reputació era més ambigua. A Roma, per exemple, el maquillatge vermell podia associar-se tant a l’elit com a les prostitutes, cosa que demostrava que, ja aleshores, la cosmètica femenina generava incomoditat social.

Amb l’arribada de l’edat mitjana a Europa, el maquillatge va entrar en una etapa complicada. Influïdes per normes religioses estrictes, moltes societats occidentals consideraven que alterar l’aparença natural era immoral o enganyós. El pintallavis vermell es va associar amb la vanitat, la seducció i fins i tot la bruixeria.

És a dir: un simple pintallavis podia convertir una dona en sospitosa de manipulació sobrenatural. Costa no preguntar-se si les dones podien gaudir de la vida sense ser acusades de bruixes.

Tanmateix, aquesta relació amb el sobrenatural no sempre era negativa. A l’Anglaterra antiga, es creia que el pintallavis vermell tenia el poder d’allunyar els esperits malignes. La reina Elisabet I, que hi creia fermament, es pintava els llavis amb un to carmesí fet a mida a base de cotxinilla, goma aràbiga, clares d’ou i llet de figa. El seu suport reial va popularitzar aquesta pràctica i va convertir el pintallavis vermell en una autèntica tendència.

El pintallavis com a símbol de rebel·lia

Amb el segle XX, el significat del pintallavis vermell va canviar radicalment. En lloc de ser un signe de pecat o manipulació, es va convertir en una eina de rebel·lia i empoderament.

L’any 1912, durant les grans marxes pel sufragi femení als Estats Units, moltes sufragistes van sortir al carrer amb els llavis pintats d’un vermell intens. En general, utilitzaven la imatge i l’aparença com a eina política. Aquell color era una mena d’armadura simbòlica mentre reclamaven el dret de vot. Hi ha registres de manifestacions en què el pintallavis vermell es va convertir en símbol de desafiament, especialment associat a Elizabeth Arden distribuint pintallavis. El pintallavis es convertia així en una declaració pública: les dones no només exigien drets, sinó també el dret a decidir com volien presentar-se al món.

Avui, el pintallavis vermell no només és un símbol de rebel·lia o empoderament històric: és una projecció de la personalitat i una forma de comunicar sense paraules. Per a moltes persones, és una declaració d’actitud: atrevida, segura i sense disculpes.

L’Ateneu Salvadora Catà: música, militància i comunitat al cor de Girona

Mon, 13 Apr 2026 00:00:00 GMT

Al bell mig de Girona, lluny dels circuits culturals convencionals, l’Ateneu Salvadora Catà s’ha consolidat com un espai autogestionat, acollidor i combatiu. Fa aproximadament una dècada, el que havia estat una antiga seu bancària en desús va ser ocupat per un col·lectiu amb voluntat de reapropiar-se de l’espai i posar-lo al servei de la comunitat per obrir el ventall a iniciatives diverses i inclusives.

Des de llavors, l’Ateneu és seu de múltiples col·lectius: grups no mixtos, iniciatives esportives com un gimnàs autogestionat, moviments ecologistes com Extinction Rebellion (XR) i, més recentment, el Col·lectiu de la Jam.

La Jam: expressió musical sense jerarquies

Àngel Bosanac, organitzador de la Jam Session, explica que el projecte neix el gener de l’any passat, fruit d’una necessitat clara: “crear un espai on músics o gent amb curiositat musical poguessin expressar-se, en un ambient proper”. En una ciutat on —segons ell— “és impossible proposar o crear coses noves de base”, la Jam ofereix una alternativa a l’escena més professionalitzada i sovint excloent.

Aquí no hi ha càstings ni jerarquies. Hi ha ganes. “Ha d’haver-hi moltes ganes d’expressar-se fora de l’àmbit professional o d’intentar treure el cap”, diu Bosanac. L’esperit és clar: fugir del elitisme musical i obrir escenari a tothom. Punk, hard rock, reggae o improvisació lliure conviuen en un mateix espai on el més important no és la perfecció, sinó la participació.

Per a l’Emma Vico, cantant d’origen guatemalenc, l’arribada a l’Ateneu va ser gairebé casual. Va venir a Girona per estudiar i, tot i que sempre havia volgut fer música, la por l’havia frenada. El descobriment de l’espai va arribar a través d’un conegut que la van animar a participar a la Jam. Una nit, mentre tocaven “Tòxic”, va decidir fer el pas. Aquell moment espontani va acabar amb una proposta inesperada: obrir una sessió.

El 15 de gener, Vico va obrir la sessió amb tres cançons. “Al principi estava molt nerviosa. Era el primer cop que cantava desde que tenia 14 anys; era com una prova per reafirmar-me que encara podia cantar davant d’un públic”, recorda. “Però el suport que m’han donat, m’ha emocionat molt i ha fet que revisqués el que portava a dins”

Ara està preparant nova música. Aquest estiu vol publicar el seu primer single, No te puedo amar, que formarà part d’un EP de cinc cançons. “El projecte explica el meu procés emocional després de sortir de Guatemala i i el que va suposar deixar la vida que tenia allà, o la vida que podria haver tingut”, explica. Les cançons exploren sentiments de nostàlgia agredolça i ambició, però també d’esperança, “perquè sé que estic en el camí correcte” declara Vico.

Històries com la seva exemplifiquen l’essència de l’Ateneu: un lloc on el talent no necessita permís i on l’escenari es comparteix.

La barraca Liris: 150 anys d’amistat i xefles aran de mar

Sun, 12 Apr 2026 00:00:00 GMT

Tamariu — El sol del matí encén la façana de pedra de la barraca i es filtra entre els pins com si volgués entrar-hi també a esmorzar. A dins, la llum rebota sobre les bigues de fusta, les cassoles enormes i la llarga taula que, segons qui hi ha assegut, pot semblar una reunió familiar, una assemblea improvisada o una petita festa major.

A l’interior, entre l’ombra fresca i l’olor de mar que entra per la porta oberta, hi ha Xavier Vilaseca, soci de la barraca i membre de la sisena generació vinculada a aquest lloc.

“Quan entres aquí, notes que no és només pedra i fusta; és història viva”, diu, mentre la marinada mou lleugerament una cortina i deixa entrar una olor de sal, pi i llenya antiga.

A la barraca Liris, el temps sembla tenir una altra velocitat. Aquí ningú no té pressa. Ningú no et fa marxar. I, de fet, ningú vol marxar mai.

Durant dècades, aquest petit edifici arran de mar ha estat testimoni de dinars multitudinaris, cantades, aniversaris, celebracions familiars i llargues sobretaules. O, més ben dit, xefles.

“Sobretaula és una paraula molt civilitzada”, diu Vilaseca, rient. “Una xefla ja implica més beure, més cantar, una cosa més expansiva.”

És fàcil entendre-ho. La barraca sembla construïda precisament per això: per allargar el temps. Per asseure vint-i-cinc persones en una taula llarga, compartir un suquet de peix, obrir una ampolla més del compte i acabar cantant havaneres quan ja és fosc.

La història de la barraca comença el 1872, quan un grup d’homes vinculats a la indústria surera de Palafrugell va reunir per comprar un tros de terreny a Tamariu. Eren amics que buscaven un espai per trobar-se lluny del soroll de la vila.

En aquell moment, Tamariu era poc més que un grapat de cases de pescadors, una taverna i unes quantes barques sobre la sorra. “És un lloc estrany per a ser-hi una barraca”, diu Vilaseca. “Fa 150 anys, ningú valorava gaire un tros de costa així.”

Aquells primers socis van acabar constituint una societat peculiar: una colla d’amics amb reglament propi, vinculada també a la caça. Cada soci tenia l’obligació de tenir un gos disponible per als altres membres quan sortien a caçar. “Uns caçaven, els altres pescaven, feien un arròs, feien un suquet… I així han passat 150 anys”, explica Vilaseca. “Ells van deixar hereus, i ara els hereus som nosaltres.”

La barraca manté encara l’estructura original: una sola nau amb volta, un altell enfustissat i una proximitat amb el mar tan directa que, quan hi ha temporal, sembla que les onades li vulguin parlar.

Quan se li pregunta què pensarien avui aquells primers fundadors si poguessin tornar a veure la barraca, Vilaseca no dubta. “Jo crec que estarien contents. Està igual de bé, o millor, que quan la van construir.”

Potser perquè, malgrat els canvis del mon, el lloc conserva exactament allò que ells hi buscaven: llibertat, tranquil·litat i amistat.

És possible tenir parella sense estar enamorada?

Thu, 12 Feb 2026 00:00:00 GMT

A parer meu, sí, és possible. Ara bé, que sigui possible no vol dir que hi estigui d’acord o que ho visqui en primera persona. Per mi, que soc una romàntica i una intensa de manual, tenir parella i està enamorada van agafats de la mà. Per què com ha de ser veure a la teva parella, mirar-li els ulls i no sentir que estàs bojament enamorat d’ella? Però no tothom pensa així ni ho viu de la mateixa manera. Jo tinc una posició molt ferma, però també he de dir que és molt fàcil jutjar des de la grada, des de la inexperiència, i que l’amor i el que aquest comporta és imprevisible, irracional i caòtic.

Hi ha moltes maneres de conèixer algú i cada persona és un món, però en el moment que estableixes una relació romàntica amb algú s’entén que establiu un vincle i passeu a ser una parella -sempre parlant des de la monogàmia-. Es tracta d’una relació romàntica perquè es creen unes emocions i uns sentiments cap a una altra persona. Si no tenim aquesta passió o més ben dit aquest enamorament, podem considerar que és una relació romàntica? Dic que les persones que mantenen una relació i estan enamorades, estan junts per uns interessos o unes conviccions? Potser, però no és del tot cert. Conec amics que tenen parella, sense estar-ne enamorats, però que hi estan per gust i no per obligació. Simplement, hi estan còmodes, però com s’ho fan?

Potser perquè no només ens calen els sentiments i les emocions per sentir afecte, potser cal un compromís o una estima de diferent manera, una estima que va més enllà. Potser aquests tipus de persona que ho viuen d’aquesta manera valoren també l’estabilitat, la comoditat i la tranquil·litat.

Tot i que ho intento, se’m fa difícil creure en aquest tipus de relació. No ho critico ni ho jutjo, simplement no ho entenc. Ho entendria si es tractés d’una relació esporàdica o temporal, però en el moment que estàs amb una persona, amb qui comparteixes un espai, un temps i un vincle tan íntim, com ho fas? Com convius amb ella sense pensar que si tornessis a triar algú al món, seria ella?

És veritat que el temps i la manera de relacionar-nos i conèixer-nos ha canviat, però l’amor és molt primitiu, senzill i complicat alhora, sí, però quan un està enamorat es veu als ulls, es palpa, es sent, es transmet.

Encara que ho vegi des de la distància, des de la grada del pati, crec o vull creure en l’amor, en l’enamorament i en l’amor per sempre. Potser la poca experiència i la inestabilitat que he tingut han esvaït les meves idees més profundes, però encara em queda un bri d’esperança. Quan veig en com es miren els meus pares, o en com es cuiden l’un a l’altre, em passa per alt tot i em curo de cop. Deixo de ser pessimista i m’il·lusiono de nou perquè veig que aquest amor és real, que és tangible, que té nom, ulls i cara. M’adono que aquest tipus de dinàmiques i de vincles van més enllà de les pel·lícules i de les novel·les, m’adono que existeixen i tenen cabuda en el món que vivim.

Precisament, ahir vaig escoltar un episodi de la Turra -pòdcast d’actualitat en català presentat per l’Alba Riera que inclou tertúlia, debat i entrevistes- i la presentadora li preguntava a l’entrevistat (Roger Escapa) si creia en l’amor per sempre. Ell va respondre que sí i va manifestar i desitjar que la dona de la seva vida fos la seva parella actual, la Diana Gómez. I ho vaig trobar molt tendre. Va ser una declaració d’amor preciosa, elegant però sobretot real, profunda i honesta.

Espero que algun dia pugui baixar de la grada i participar en aquest món tan irracional, bonic i bèstia.

L’èxtasi del crush

Mon, 09 Feb 2026 00:00:00 GMT

Tenir un crush és viure en estat d’alerta poètica. Tot vibra una mica més fort, tot sembla tenir un significat ocult… Les mirades que potser ni existeixen. El mòbil pesa més a la butxaca. Els detalls més insignificants comencen a semblar reveladors. El crush és una forma d’èxtasi discret, socialment acceptable, però absolutament absorbent.

Un crush és aquesta energia estranya que no demana res a canvi, excepte atenció constant. No cal que passi res perquè ho sentim tot. De fet, sovint el millor del crush és precisament això: que no passa res. El no-res és un espai immens on la imaginació treballa hores extres. Amb molt poca informació —una mirada, una frase ben dita, una manera concreta de riure— construïm un univers sencer.

És un projecte. Una possibilitat. Un mirall on projectem versions nostres més interessants, més atrevides, més cinematogràfiques i fins i tot més trapelles. Ens agrada perquè no el coneixem del tot. O millor dit: perquè no el coneixem gens, però ja ens sembla suficient.

El crush és un màquina de ficció perfectament greixada. Cada silenci es profund. Cada absència, misteriosa. Cada petit gest, analitzat com si fos un símbol antic. Ens enamorem de la promesa, no del fet. I això és deliciós. Però també fràgil.

I llavors, un dia, passa alguna cosa.

Un petó. Una nit. Una conversa massa llarga que desmunta el mite. Potser no passa res dolent, objectivament. Però alguna cosa es desinfla. La bombolla, tan brillant, tan lleugera, toca a terra. I aquell estat d’eufòria —aquell vertigen—desapareix amb una rapidesa que ens sorprèn i, de vegades, ens entristeix.

Ens preguntem què ha fallat. Si era la química, si érem nosaltres. Si ens hem equivocat de desig. Però potser no ha fallat res. Potser simplement hem confós intensitat amb profunditat.

La veritat incòmoda és que el crush viu de la distància. Del dubte, de la possibilitat infinita. Quan la realitat entra en escena —amb les seves manies, silencis incòmodes i humanitat imperfecta— l’adrenalina baixa. No perquè la persona sigui pitjor del que imaginàvem, sinó perquè ja no és un somni. És algú real. La realitat no competeix amb la fantasia: juga en una altra lliga.

Però perdre l’espurna no sempre és una tragèdia. A vegades és només un canvi de temperatura. L’eufòria no estava pensada per durar. És com els focs artificials: impressionants, breus, i una mica tristos quan s’acaben. Però ningú espera que il·luminin el cel per sempre.

Potser ens agraden tant els crushes perquè ens protegeixen. Ens permeten sentir-ho tot sense arriscar-nos gaire. Estimar una possibilitat és més segur que estimar una persona.

En temps foscos; pensament crític, llibertat d’expressió i molta passió

Wed, 21 Jan 2026 00:00:00 GMT

La setmana passada vaig llegir un article a Substack de la Gala i em va agradar molt tot el que deia, de dalt a baix. Parla de les ganes d’aprendre, de tenir curiositat per les coses i sobretot de la passió. De les persones apassionades i de com aquestes veuen i transmeten l’art i la bellesa de la vida. Coincideixo amb cada paraula escrita per què; què és la vida sense passió? Com es pot viure sense un mínim d’interès per a la vida, per les coses i les persones que t’envolten?

Segons el Termcat el pensament crític és aquell “pensament que porta a interrogar, examinar i avaluar totes les qüestions mitjançant la raó”. Si ens fixem en els verbs: interrogar, examinar i avaluar, veiem que tots aquests ens porten al mateix camí, a un mateix verb que podria fer d’enllaç dels tres: dubtar.

Des que naixem i tenim ús de raó, ens fem i fem preguntes constantment: qui som, què som, d’on venim i què hi fem aquí?, però a mesura que anem creixent perdem aquest interès, deixem de dubtar de tot. La indiferència i el desinterès formen part de les nostres vides adultes i ens acompanyen al llarg del temps. Ens tornem més pràctics, més còmodes, més mandrosos i acabem funcionant amb el pilot automàtic. Ens llevem, esmorzem, anem a la feina, tornem a les nostres llars, sopem, fem scroll amb el mòbil i si estem una mica creatius, mirem una pel·lícula, d’aquelles tan bones a Netflix que tenen un guió excepcional i molt original (sarcasme). Em fa l’efecte que amb l’arribada de la vida adulta i la nova era digital, ens convertim cada vegada més en robots i menys en humans.

En l’àmbit de l’educació, quan som adolescents podem decidir ser actius o passius, si decidim ser el primer grup de persones, potser en un futur ens salvem, però si decidim ser passius patirem les conseqüències més endavant d’aquesta inacció. És cert, que s’ha de tenir en compte la situació familiar, econòmica i personal de cada individu i que les nostres pròpies decisions sovint estan condicionades per inputs exteriors, però l’última paraula i decisió la tenim nosaltres mateixos. En un dels moments més claus de la vida, quan un s’està formant acadèmicament i professionalment, petits detalls com participar a classe, qüestionar el temari del professorat o iniciar debats, poden suposar grans canvis. Ser actiu des d’un bon moment, qüestionant i dubtant de tot el que ens envolta, et permet desenvolupar-te mentalment i emocionalment. Com més pensament crític, més autonomia intel·lectual i menys probabilitats de ser manipulable. En aquest escenari, el dubte pot arribar a ser fins i tot un acte revolucionari.

És importantíssim estar atents en tot moment perquè en moments foscos, com és el cas de la política actual, siguem crítics i puguem dir la nostra. En era d’auge de feixisme, tenir opinió pròpia i defensar la nostra la llibertat d’expressió és clau. No pot ser que quan viatgem a un país, ens hagin de fer un control de les nostres dades i accedeixin a tota mena d’informacions personals, ni que en el nostre temps lliure que estem mirant vídeos a les xarxes, hàgim d’estar pendents dels nostres algoritmes i hàgim d’esbrinar si ens estan manipulant o ens estan extraient informació confidencial, ni tampoc pot ser que opinar, criticar o defensar els teus drets et suposi censur-te, excloure’t de la societat o pitjor encara, amenaçar-te amb penes de presó. No cal dir que la nova era digital ha tingut molt a veure-hi, i per això, ara més que mai cal consumir el màxim de producte analògic i sobretot cal consumir cultura.

Veient el drama polític, l’únic que ens pot salvar és informar-nos, expressar-nos, opinar, criticar i sobretot consumir cultura, però què vol dir consumir cultura? No parlo d’anar a veure una òpera al Liceu ni d’obligar-se a llegir clàssics infumables, parlo de consumir art, literatura, música, teatre o cine local i de qualitat. No cal anar a l’altra punta del món ni gastar-se molts diners, pots assistir al concert d’una companya de feina que s’està iniciant al món del músic (@emmavico604), o pots comprar-li un calendari il·lustrat a una amiga teva que té un do innat de la pintura (@marinapratillustracio), o pots comprar-li el llibre que ha tret recentment el teu amic de l’institut (@salutacionscordials), etc. Consumir cultura local és molt fàcil, a Girona mateix hi ha molt jovent amb molt talent, però que malauradament és poc visible, és per això que a part de ser beneficiós per a nosaltres mateixos, ho és pels artistes que ens envolten.

Com que som joves i precaris, que els preus siguin assequibles fa que el producte sigui més atractiu i viable, sovint hi ha la creença que la cultura és cara, però clarament pots consumir-ne sense gastar-te masses calés. Pots anar al cine el dia de l’espectador, pots anar a mercats de segona mà i trobar llibres o vinils a preus raonables, o simplement pots passejar-te per la teva ciutat fent de flâneur i observar els monuments del teu barri. Deixar d’invertir en productes materials que no t’estimulen mentalment i invertir-los en altres que et nodreixen com a persona i ciutadà, també és una bona opció. Els llibres o les pel·lícules, explicant històries i realitats diferents, et poden ajudar a ser una persona més empàtica i més conscient del món en què vivim. Encara més, hi ha pel·lícules, llibres, obres de teatre, cançons o grups de música que et poden canviar i transformar com a persona, no només t’obren més la ment, sinó que poden definir la teva personalitat i fins i tot, et poden donar esperança en moments de desesperació. Ara bé, consumir cultura i voler tenir nous coneixements no et garanteix en cap cas que siguis una persona més intel·ligent, ni més interessant o ni et fa ser més bona persona per se, senzillament t’ajudarà a veure la vida des d’altres perspectives i t’obrirà nous horitzons.

Tot aquest bagatge et nodreix la ment i et fa créixer com a persona. Ser crític, estar atent, opinar, debatre, posicionar-se, interessar-se, indignar-se, reclamar i manifestar els teus drets i coneixements permetrà que siguis conscient de la vida que tens i del món on vius. Perquè potser el pensament crític no et salvarà de les crisis mundials ni personals, però et permetrà ser conscient i fer-te amo de les teves decisions, sense que cap input ni output distorsioni la teva raó. Això sí, és fonamental que aquesta manera de fer o d’actuar vagi de la mà de la passió perquè la vida sense inquietuds ni passió no és res, és una vida buida i insípida. Cal fer les coses amb el cap, però sobretot amb el cor, cal recordar que som humans i no robots, i com deia en John Keating (Robbie Williams) a Dead poets society: “We don’t read and write poetry because it’s cute. We read and write poetry because we are members of the human race. And the human race is filled with passion. Medicine, law, business these are all noble pursuits necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, and love; these are what we stay alive for”.

Fades i fantasia en la literatura medieval

Wed, 21 Jan 2026 00:00:00 GMT

Per a alguns crítics, la popularitat actual de la fantasia romàntica —o, dit de manera més despectiva, fantasia smut— sembla una indulgència moderna. Una set impulsada per les xarxes socials pels amants alats. Un subproducte cultural de l’escapisme, de les pantalles i d’una suposada pèrdua de seriositat literària.

La història, però, explica una altre cosa.

Molt abans que BookTok coronés el seu primer príncep fae, els lectors medievals ja devoraven relats plens de boscos encantats, éssers sobrenaturals —i una quantitat sorprenent de desig sexual. Si de cas, la nostra obsessió actual pels amants màgics no és tant una moda com un retorn. Els marges bruts de la fantasia sempre hi han estat; ara simplement fem veure que ens escandalitzen.

Des de balades medievals fins a manuscrits il·luminats, un dels exemples més antics i influents és La balada de Tam Lin, un relat gaèlic que sovint es considera el padrí de la fantasia romàntica moderna. En aquesta història, una dona mortal rescata el seu amant de la Reina de les Fades, travessant transformacions, encanteris i una cort feèrica que és qualsevol cosa menys benèvola. És perillosa, sensual i profundament interessada en el desig. Les bases de la fantasia romàntica contemporània ja hi són totes.

Cada cultura té la seva pròpia versió d’una fada i —com passa amb molts éssers mitològics— és impossible rastrejar-ne l’origen fins a un únic punt de la història. Probablement, les fades occidentals deriven d’una barreja de nimfes, sàtirs i sirenes grecs: figures sobrenaturals associades a la bellesa, el perill i el poder eròtic. Fent un gran salt endavant, les primeres mencions documentades de fades a Anglaterra apareixen entre els segles XII i XIV, sobretot en els escrits de Gervasi de Tilbury. Ell descriu les fades com a “criatures màgiques” amb una varietat vertiginosa de formes i morals: petites o altes, belles o grotesques, bones o malignes. En la seva majoria, s’assemblaven als humans —no pas als éssers diminuts i alats de la imaginació victoriana. L’art medieval reflecteix aquesta ambigüitat. Les fades no eren mones. Eren inquietants.

El romanç, però, encara no era l’eix central. A l’Europa medieval, les fades eren considerades éssers realment perillosos. Tant, que la gent evitava dir la paraula “fada” en veu alta, per por d’invocar-ne una. Les cases es construïen amb entrades tortes per confondre-les; els camins es recorrien amb cura per no ofendre forces invisibles. No eren amants que despertessin fantasies, sinó poders que calia esquivar.

Tanmateix, la por i la fascinació sempre han anat de la mà.

En els romanços artúrics i els manuscrits medievals dels segles XII al XV, les figures feèriques comencen a aparèixer com una noblesa encantada —éssers liminars que es mouen entre mons. Morgana le Fay, avui sovint malinterpretada com una bruixa, era descrita originalment com una dona fae d’Avalon: regia, immortal i d’un altre món.

El que ha canviat no és la presència del desig, sinó la manera d’entendre’l.

La fantasia romàntica moderna suavitza allò que els lectors medievals entenien de manera instintiva: que la màgia i el sexe funcionen segons regles semblants. Ambdues parlen de rendició, transformació i risc. Els lectors actuals se senten atrets per dues coses en particular —sistemes de màgia elaborats i una tensió sexual lenta— perquè totes dues prometen immersió. Caure dins d’un món de fantasia és, en certa manera, consentir a ser-ne transformat.

Com a amants de la fantasia, somiem amb prínceps fae atractius i amb la fantasia de ser arrossegats cap a un món encantat. Però aquesta fantasia es construeix sobre segles de relats en què el sobrenatural mai no era neutral. Les fades no eren segures. El romanç no estava garantit. El desig tenia conseqüències.

Així que, quan alguns crítics arrufen el nas davant del “faerie smut”, potser haurien de mirar el registre històric. Els marges medievals ja eren “bruts”. La diferència avui no és l’excés, sinó l’honestedat.