Pots ser amic d’algú que t’agrada?

Fa un mes aproximadament vaig veure “When Harry met Sally” i en menys de trenta minuts vaig quedar eclipsada per un diàleg. Sense saber-ho em va dur a l’inici d’un debat intern que encara perdura dins meu.

Harry: You’re a very attractive person.

Sally: Thank you.

(…)

Sally: Harry.

Harry: What?

Sally: We are just going to be friends, ok?

Harry: Great! Friends! It’s the best thing.

(On the road once more)

Harry: You realise of course that we can never be friends.

Sally: Why not?

Harry: What I’m saying is… and this is not a come-on in any way, shape or

form, is that men and women can’t be friends because the sex part always gets

in the way.

Sally: That’s not true, I have a number of men friends and there’s is no sex

involved.

Harry: No you don’t.

Sally: Yes I do.

Harry: No you don’t

(…)

Sally: How do you know?

Harry: Because no man can be friends with a woman he finds attractive, he

always wants to have sex with her.

Sally: So you’re saying that a man can be friends with a woman he finds unattractive.

Harry: Nuh, you pretty much wanna nail’em too.

Sally: What if they don’t want to have sex with you?

Harry: Doesn’t matter, because the sex thing is already out there so the

friendship is ultimately doomed and that is the end of the story.

“Cap home pot ser amic d’una dona que troba atractiva”. Aquella frase se’m va quedar gravada. Vaig acabar la pel.lícula i vaig entendre que aquell diàleg era el principi d’un gran gran debat. “When harry met Sally” és una comèdia romàntica que explora la complexa línia entre l’amistat i l’amor a través de dos amics que es retroben al llarg dels anys. La història planteja de forma genuïna la pregunta de si els homes i les dones poden ser amics quan el sexe s’interposa pel mig.

El debat de si entre una dona i un home pot haver-hi amistat o no, el tenim o l’hauríem de tenir superat, i és cert que hi ha moments de la pel·lícula que no queda tan clar, però també hem de tenir en compte que és del 1989. Ara bé, la part interessant del guió és que posen un nou debat sobre la taula: l’amistat i l’atracció, són compatibles? Pots sentir atracció per algú i ser amic d’aquella persona? En Harry té una opinió molt ferma des del principi, però la Sally no ho veu tan clar i a mesura que es van retrobant, potser allò que en Harry defensava amb tanta determinació:“Els homes i les dones no poden ser amics perquè el sexe s’interposa pel mig”, s’acaba esmicolant de mica en mica.

L’any passat vaig recuperar l’amistat amb un amic de l’institut. No un amic qualsevol, sinó que vaig recuperar l’amistat amb el noi que m’havia agradat durant tot l’institut. BIG DEAL. No me’n recordo exactament com va anar, però la qüestió és que en poc temps ens vam posar al dia dels últims anys i a poc a poc vam fer-nos bons amics. Tot anava bé fins que el meu cos anava a un altre ritme, anava més accelerat que el meu cap. Tot i que ja el tenia bastant superat i era cosa del passat, retrobar-nos també va suposar retrobar-me amb els sentiments que tenia cap ell, una PUTADA, no us mentiré. Vaig assumir que érem amics i prou i vaig obligar a la meva ment que no se n’oblidés, però el cos i l’estómac, van per lliure. No segueixen regles, ni pautes ni entenen de gestió emocional.

Per altra banda, el Cap d’Any em vaig embolicar amb un amic meu (un altre, no el mateix). Res a veure. Vam decidir celebrar-ho amb els amics, tot junts, vam anar al concert de la catedral, anàvem ben contents i entre una cosa i l’altre ens hi vam trobar allà. Ens tenim afecte, però no hi havia sentiments pel mig, i suposo que aquesta va ser la clau. Jo tenia por de perdre l’amistat després d’aquesta anècdota inesperada, però per sort, vam seguir sent els mateixos. En cap moment ens hem sentit incòmodes i continuem sent bons amics.

I és ben curiós perquè amb el segon amic sí que van passar coses pel mig, en canvi, amb el primer mai ha passat res entre nosaltres, però els sentiments, més que l’atracció, com diria en Harry, juguen un paper clau, suposo.

Què passa quan una dona i un home són amics, respectivament, i un dels dos li agrada a l’altre, i aquest sentiment no és correspost, però són bons amics (de tota la vida), decideixen continuar amb l’amistat malgrat els sentiments no retrobats. És possible continuar amb aquesta amistat? És possible establir un vincle d’aquest tipus? Pots ser amic d’una persona que t’agrada, o més ben dit, quan t’agrada un amic, assumeixes la situació i te n’adones i veus que no és correspost, què has de fer? Fugir, posar distància i protegir-te però perdre una amistat de tota la vida, o assumir la realitat, parlar-ho amb l’amic i gestionar-ho com pots per salvar l’amistat sigui com sigui? Com es paeix tot això?

En Harry i la Sally no tenen una amistat consolidada de fa temps, de fet, el seu primer retrobament és per fer un viatge de Chicago a Nova York, després de graduar-se i anar-se’n cap a les futures universitats. És en aquest viatge llarg que estableixen diàlegs i es comencen a conèixer l’un a l’altre, però la teoria o el debat el podem aplicar exactament igual. En el seu cas, passa l’efecte contrari.

Es coneixen en el viatge, un cop arribats al seu destí s’acomiaden i es desitgen una llarga vida, però passen deu anys i es retroben dues vegades. Han acabat els estudis, ella aconsegueix ser periodista i ell consultor polític. A la segona trobada, ella ho deixa amb la seva parella del moment i ell es divorcia de la seva parella actual, decideixen posar-se al dia i a partir d’allà comença a néixer un nou vincle amistós. Res de sexe. A poc a poc es van coneixent i estableixen una amistat sòlida. Decideixen que seran amics exclusivament i això els permet conèixer-se veritablement l’un a l’altre. En Harry, que no creia que fos possible establir una connexió d’aquest tipus amb una dona, se sorprèn gratament i creu que ha madurat “ets la primera dona que trobo atractiva i ets amiga meva”, el que no sap és que potser no anava tan equivocat i que la seva teoria de l’atracció-amistat no era del tot errònia.

Nora Ephron, guionista i productora de la pel·lícula havia escrit un altre final, volia que els protagonistes acabessin sent amics, potser per trencar una mica amb els els mites de les relacions entre dones i homes, però tot l’equip directiu i els actors mateixos, van veure que hi havia una química innegable entre els protagonistes i van veure que un final romàntic no esgarrava tot el guió i el debat modern sobre l’amistat entre homes i dones.

Cal recordar, però que segueix sent una pel·lícula, i la realitat sovint és més complèxe. Ahir mateix discutia amb un altre amic (no patiu que no hi ha pas atracció) i ell m’explicava que havia viscut una situació similar. Durant una temporada, li va agradar molt una noia, però ell sabia que allò era inviable perquè ella té parella, per tant, va decidir assumir-ho i veure-la exclusivament com amiga i segons ell, diu que ho porta bé i que actualment tenen una relació propera d’amistat. Però jo no puc i em costa d’entendre-ho, en aquest aspecte soc del tarannà d’en Harry. Per mi atracció/sentiments i amistat no poden anar de la mà, i jo mateixa ho he viscut en primera persona. I mira que ho he intentat de valent, intentat gestionar-ho el màxim de bé possible (he intentat incomodar-lo el mínim, respectar els seus espais, ocupar el meu temps en altres coses per no pensar-hi, fer la meva…), però no puc. Faig dos passos endavant, i tres endarrere. Tot l’estiu autoconvencent-me que “és amic meu i prou” però és tot una farsa. Un comentari, un gest, una mirada, una paraula i torno a estar al punt zero. Una persona que des del minut zero no l’has vist com amic (t’atrau i t’agrada) no el pots considerar amic, ara ve, tampoc crec que això sigui permanent. Pot transformar-se aquesta estima? Pot tenir espai en un altre lloc que no sigui el romàntic?