Com una parisenca em va robar el meu crush

Capítol I. Com vaig conèixer a un tal filòsof

Estic obsessionada amb els homes, més ben dit, amb la idea de tenir un crush. Hi ha alguna cosa dels crushes que t’enganxa, t’atrapa i et devora viva. Confesso que tinc una dèria i una obsessió a sentir alguna cosa per algú, i sovint, busco sentiments i emocions en llocs i situacions que simplement, no existeixen.

L’última d’aquestes dèries va ser la d’enganxar-me per un filòsof -bé, estudiant de filosofia, però ja m’enteneu- d’ara endavant l’anomenarem així. El cas és que el primer contacte que vam tenir va ser un dia mentre feia un torn a la cafeteria on treballava.

Una de les millors coses de treballar de cara al públic és la facilitat de conèixer gent. I no ens enganyarem, jo, més que conèixer gent, el que feia -a part de treballar- era donar un cop d’ull als meus clients, em fixava en els homes atractius. De fet, era un dels esports d’elit a la feina. Comentar les jugades de mirades i somriures amb els clients era la millor part de la feina.

El filòsof era un dels clients habituals. Primer, saludava als treballadors, com qui no vol la cosa, amb aquesta aura de je ne sais quoi i després seia a fora i es prenia el seu espresso. Sempre la mateixa rutina. Sense mòbil i la majoria de les vegades, sense companyia, tot sol, observa a la gent i al paisatge, i suposo que de tant en tant, també reflexionava sobre la vida i el perquè de tot i aquestes coses de filòsofs.

El primer dia que el vaig veure vaig pensar -que guapo-. Alt, ben plantat, amb una bona cabellera i insuportablement guapo. No va ser el mateix dia, però un dia d’aquests que va venir a la cafeteria, vaig decidir atendre’l, bé, em tocava fer el servei a fora. Era la meva oportunitat. Decidida, o fent-ho veure, em dirigeixo cap allà i de moment tot correcte.

Aquell dia anava acompanyat. Primera ronda superada. Entro a dins i no puc evitar comentar amb les meves companyes com de guapo i sexy el trobo. -Nenes, és ben bé que és el meu prototip-.

Segona ronda, aquesta vegada no demanen cafès sinó aigua amb gas. Vaig a dins i els porto l’aigua amb gas amb un got de gel i llimona.

-I això, què és?- Em desfaig. Digui el que digui em quedaré atònita. -És llimona dissecada-. DI-SSE-CA-DA. Es posa a riure. No entenc res.

Entro a dins i els hi comento a les companyes i automàticament es posen a riure sense parar. -Tia, que es diu DESHIDRATADA i no DISSECADA-. Quina puta vergonya. Acabo de fer el ridícul davant d’un home, i no de qualsevol home, sinó d’un intel·lectual, ja em podia haver passat amb el curtet de torn. DI-SSE-CA-DA, no pot ser. -Nenes, acabeu d’atendre’l vosaltres, si us plau, no penso sortir a fora-.

Capítol 2. El retrobament

Soc al pati de la uni amb les companyes de classe. Fem cua pel cafè i de cop noto un copet a l’esquena. -Hola-. És ell, el FILÒSOF. Què collons fa un client de la cafeteria, a la meva uni, un dilluns al matí, a Barcelona? -Hey, què hi fas aquí?- Quins nervis. No entenc res. -Estudio a la Facultat de Filosofia, aquí al costat, i tu?-. -Jo estudio aquí, a la Facultat de Filologia i Comunicació-. Quina casualitat. Estic somiant?

Com que ens va fer gràcia trobar-nos, vam decidir seure en un banc i fer el cafè junts. Vam estar-nos-hi una bona estona. Em va explicar que ell vivia i estudiava a Barcelona, però que era d’un poble de tota la vida de l’Empordà, que té orígens holandesos i moltes més coses. Va començar sent un ping-pong de preguntes sobre les nostres vides, però va acabar sent una conversa de molts riures i moltes reflexions. Vam xerrar molt, de fet, conscientment, vaig perdre el tren. No podia deixar escapar un home com aquell, i menys un holandès -són la meva debilitat-.

En una d’aquestes converses eternes, em va confessar que no era partidari de les xarxes socials; que si la sobreexposició, que si la superficialitat -cal recordar que és filòsof i que és clar, ell és pur, orgànic, i aquestes coses no van amb ell-. Total, que el meu pla de demanar-li l’instagram era inútil.

Vull el seu telèfon, però no li penso demanar. Però no m’ha dit res. I si no ens tornem a veure? Tia és molta casualitat tot el que us ha passat…pots deixar de ser tan orgullosa Nonono, ni de conya li demanaré jo el telèfon, que sigui ell.

– Me n’he d’anar que he d’agafar el tren, per cert, no et demano l’insta perquè sé que no en tens i bla, bla, bla…

– Bueno, passa’m el teu número de whatssap, no?

VICTÒRIA. M’ha demanat el telèfon, ELL. Us prometo que no ho tenia planificat i mira, m’ha sortit bé la jugada. Em sento alleugerida, no té un Nokia i ,per tant, té whats. YES!

Cap dels dos som de xerrar per pantalla, així que la conversa per whatsapp va ser gairebé inexistent. Això sí, després d’aquest retrobament vam quedar unes quantes vegades. En el meu cap ja érem marit i muller, teníem dos fills, la Diana i en Lluc, de pell mixta i rínxols castanys, i que mentre jugaven al jardí, parlaven català i holandès.

Potser sí que soc experta a idealitzar a les persones, i especialment si es tracta d’homes, però prefereixo sentir i tornar-me delulu, que ser prudent i mesurar constantment les meves emocions.

El problema de tenir un crush però, és que pot ser molt divertit al principi, jugar a les línies confuses pot ser entretingut, però a llarg termini no fa tanta gràcia. I està molt bé viure en el món de la piruleta, però, de tant en tant, s’ha d’aterrar al món real. Una part de mi em demanava més, em demanava aclarir les coses. Necessitava un: tu i jo, què?

Capítol 3. El desengany

Després dels retrobaments aleatoris, ens vam distanciar. Cap dels dos va tenir més la iniciativa i tot es va anar refredant. Precisament quan necessitava més claredat, la foscor s’anava apoderant de mi. D’imaginar-me’l i veure’l com al pare dels meus fills a veure’l com un complet desconegut.

Amb el temps, vaig anar oblidant-lo i vaig acabar entenent que, un cop més, m’havia encapritxat altra vegada d’un home que probablement no existia. Realment m’agradava? No, simplement, fantasiejava amb la idea que tenia d’ell. M’encapritxo, m’obsessiono i m’ofusco fins al punt que arriba a ser malaltís i tot.

Passen mesos i continuo sense saber res de la seva existència fins que un dia, el veig a fora palplantat a la terrassa de la cafeteria. Efectivament, és ell, aquella cabellera no pot ser de ningú altre. I ara com cony he d’actuar? Em fa il·lusió, però també em fot mandra. Ara he de fer el paperot i anar de simpàtica com si res m’hagués afectat? Doncs no, vaig decidir ser una mica borde i vaig ser bastant seca, no perquè li guardés cert rancor -que també- sinó perquè és com vaig saber reaccionar en aquell moment. Ell va ser prou correcte, però com que jo em limitava a contestar amb monosíl·labs va ser una conversa més aviat inexistent i cordial.

Me’n vaig penadir. Per què has sigut tan immadura? No et costava res ser amable, tampoc ell et devia res, no? Ni tampoc va passar res entre vosaltres, no? La veritat és que tenia zero motius per estar emprenyada amb ell, però d’alguna manera m’havia sabut greu haver perdut el contacte i que la cosa no hagués anat a més, que potser m’agradava un pèl…? Nonono, això mai.

Torna a venir a la cafeteria. Segona vegada des que li vaig fer morros, aquest cop, però vaig decidir somriure una mica més. Vam xerrar una estona i el poc rancor que li tenia es va esvair, el vaig veure guapíssim però des d’una altra mirada. Ara el veia des de la distància, igualment amb bons ulls, però amb més cap que estómac. Passada aquesta petita visita, rebo un whatsapp -feia mesos que no ens escrivíem-. Era ell. Què volia? – Hola, si estàs per bcn aquests dies, vols anar a fer un cafè?-. Quina il·lusió de missatge. Sobretot perquè jo ja ho donava tot perdut. De cop, la flama s’ha encès de nou? Sospitós així de cop, però, no m’hi vaig capficar i vaig pensar que era un bon senyal, vol quedar, no et compliquis, digues-li que sí. I així ho vaig fer.

Vam anar a La Central, una llibreria, però alhora cafeteria, i tot i que trobes tota la Barcelona performativa allà anxovada, el lloc té cert encant i té racons preciosos. Vam demanar els cafès i vam seure a la terrasseta, envoltats de gent llegint, ocells cantant i fulles d’arbres que es movien per la força del vent. La veritat és que és un lloc fàcil de romantitzar, jo hi vinc sovint sola per llegir i m’omple molt, però venir amb companyia també té el seu punt.

El fet que passessin mesos, pensava que faria que fos incòmode la situació, però no, vam connectar com sempre i no vam callar. Vam xerrar de tot i tant, que vaig fins i tot, vaig saltar-me classe. Les hores anaven passant, però em feia l’efecte que estavem en el nostre món i que les hores no avançaven. De cop, es va fer fosc. M’havia de quedar màxim una o dues horetes i vam acabar quedant-nos cinc hores… xerrant… No va passar res, però en el meu cap allò que vam tenir es podia considerar perfectament una cita. Cara a cara, tensió, converses llargues, connexió, atracció, moltes mirades, converses banals, però també profundes i molts somriures estúpids, ja em perdonareu, digueu-me delulu, però això és una cita. Amb els meus amics -mascles- no tinc aquest tipus de converses ni dinàmiques i que vam estar cinc hores, no fotem!!!

Contentíssima, em vaig acomiadar, del meu marit català-holandès guapíssim amb cabellera i ulls verds. Ja el tinc, ara sí. Aquí comença tot. Ha anat molt bé, perquè ha sigut com les altres vegades, però diferent, més intens, més especial -que ingènua, pobre de mi, el que m’espera-.

Paral·lelament, vaig a la universitat, i continuo amb la meva vida. Passa una setmana des de la cita. Al primer semestre, vaig conèixer una francesa que estava d’Erasmus a Barcelona. Vam connectar des del minut zero, però com que no coincidíem amb assignatures, ens vam veure poc. És per això -ens situem a l’inici del segon semestre- al veure’ns, vam decidir d’anar a fer un cafè, i conèixer una mica més, total, que vaig tenir la brillant idea de portar-la a La Central -a la cafeteria on fa una setmana havia tingut la cita amb el meu filòsof-.

Anem allà, i abans d’entaular-nos, dono una ullada a tot per comprovar si ell estava -em va confessar que era un dels seus racons preferits i que hi venia molt sovint- fatal perquè també és un dels meus llocs preferits. Bé, la qüestió és que per sort o per desgràcia, no hi era, així que amb la franchute, vam decidir demana els cafès i posar-nos al dia. Vam parlar una mica de tot, però no vaig poder evitar parlar-li d’ell. Enteneu-me, feia una setmana que havia passat, i per molt que jo faci massa oversharing, el xafardeig uneix i trenca el gel. Total, les dues, en el moment més àlgid del safareig, apareix, ELL. No pot ser. Em vull morir. Com es pot ser tan guapo, tan sexy i tan elegant. Pantalons negres de tela i coll alt negre. Guapíssim. I els cabells, castanys, mig ondulats, ben pentinat i mig llarguets. Una barreja entre Hugh Grant i el fill d’en Kennedy. Elegantíssim però sense ser massa extra, elegant i casual, effortless.

És clar que me n’alegro de veure’l però calia que apareixes ara? Bé, que sigui un hola i adeu, si us plau. Aixeco la mà i somric mig tremolant. Merda, merda, merda. Està venint. Però per què collons ve si està amb un amic? Nonono, què fa? S’acomiada de l’amic i s’apropa a nosaltres. MERDA. -Hola, què tal, com estàs?- -Bé, aquí, fent un cafè amb una amiga de la uni-. Com a persona decent que soc, els vaig presentar, no vaig notar res entre ells, cordialitat. L’home tenia ganes de xerrar, total, que veient la situació, li vaig oferir si volia afegir-se, i ell, el descarat, no va dir pas que no. He d’acceptar que la conversa va ser divertidíssima. Bàsicament, va anar de criticar els francesos, ell i jo vam fer pinya contra la franchute, sempre des de la broma, va ser entretingut. Jo continuava delulu, perquè dins el meu cap, pensava que ell i jo estàvem flirtejant i ens estàvem buscant l’un a l’altra -és clar que sí-. Al cap d’una estona, ell s’acomiada, però abans deixa anar un -Can you give me your number?-. Què cony?! Com que li demana el telèfon a la parisenca dels collons, a davant meu, després de la nostra cita? He de mantenir la serenitat, bec aigua, me’l miro fixament i li dic adéu amb un semi somriure, però per dins, tot em cou i em commou. QUIN TROS D’IMBÈCIL.

Capítol 4. Final tràgic

No vaig entendre res. Quin desengany, quina desil·lusió i quina gran decepció. Evidentment, no em fa fer gens de gràcia el gest, però no hi podia fer res. Vaig intentar no capficar-m’hi i no pensar-hi massa. Vaig quedar-me amb la parisenca una bona estona més i finalment vaig tornar cap a casa, estava molt desubicada. És com si de cop, m’haguessin clavat un ganivet al cor, dessagnant-lo a raig i deixant una buidor inexplicable.

Tinc dret a sentir ràbia i enveja, o soc una tòxica de manual? Vaig intentar ser el màxim de madura possible i vaig intentar resoldre-ho de la millor manera possible, però, després d’això, com cony havia d’actuar?

Van passar un parell de setmanes, i com era d’esperar, no vaig saber res d’ell. Vaig poder comprovar i reafirmar la meva teoria, era un IMPRESENTABLE. Però el més gros no va ser això, sinó com va actuar després. Puc entendre que no estigués al mateix punt que ho estava jo, però el que no puc entendre és el seu modus operandi, va jugar brut, va jugar a dues bandes, va jugar a línies confuses i encara pitjor, va jugar a les línies vermelles. Si li vols demanar el telèfon a la meva amiga, sigues més decent i fes-ho amb més elegància. I si no tenies ganes de passar estones amb mi, per què collons em fas perdre el meu temps? Com deia, un impresentable de manual. Crec que no és tan difícil ser sincer i honest, però avui en dia es veu que és demanar massa.

Per sort, amb ell no coincidíem perquè anem a diferents facultats, però amb la francesa malauradament, me la creuava sovint. Un dia d’aquests, ens vam mirar, i va ser incomodíssim, ens vam ignorar fins que li vaig enviar un missatge i li vaig dir de fer un cafè. Era l’últim que volia fer, però necessitava parlar amb ella, si més no, volia fer-li saber que la cosa no anava amb ella. Total, que vam quedar, i després de posar-nos al dia, tocava afrontar la conversa incòmoda. -Mira, jo només vull que sàpigues que no estic pas enfadada amb tu, sinó que estic frustrada amb la situació, no va amb tu això-. Ella, es va sentir alleugerida perquè em va dir que se sentia molt culpable d’haver quedat amb ell i em va anar molt bé haver-ho parlat com dues dones adultes fins que em va dir: -Bé, jo també t’he de dir una cosa; vam tornar a quedar i van passar coses-. P*** G*****. Em vaig posar a plorar, no vaig poder evitar-ho, feia menys d’una setmana m’havia dit per whatsapp que no havia passat res entre ells, que només havien quedat una vegada i ara em diu que s’han embolicat? Segona ganivetada, ara no és que em dessagni el cor, és que directament ja no em queda cor. Després d’una bona plorera i una conversa llarga, li vaig dir que és el que hi ha i que si ella hi està bé amb ell, que endavant. Que el que facin ells dos a mi ja ni em va ni em ve. Ens vam abraçar i ens vam acomiadar. El pitjor és que no la puc odiar perquè sé que és bona tia, i sé que si no hagués passat això, podríem haver estat bones amigues, però ara no la puc mirar igual.

Vaig decidir fer move on i continuar amb la meva vida tràgica, la de “compartir” o més ben dit la de “robar-me un crush” encara no m’havia passat. Al final, després d’unes quantes ploradetes, vaig agafar-m’ho amb humor i avui dia me’n ric de la situació. Una anècdota més, no? I potser una raó més per continuar allunyant-me dels francesos i sobretot dels filòsofs, ara ja he après la lliçó; mai més amb cap performative ni amb cap pseudointel.lectual.