Deixa de bombardejar-me a missatges i digue’m d’anar a fer una birra

L’any passat em vaig instal·lar Tinder. Primer cop i no sabia ben bé per què ho feia, suposo que tenia certa curiositat per les apps per lligar. Sempre he sigut de l’equip de conèixer gent cara a cara, però volia provar alguna cosa nova, total que vaig decidir tirar-m’hi de cap. Al principi em van xocar moltes coses, però a poc a poc vaig anar entenent la dinàmica.

Al cap d’unes setmanes vaig veure que aquella app no estava feta per mi, així que vaig decidir experimentar una mica més, em vaig instal·lar Hinge, que vindria a ser el mateix però versió alternativa. Allà vaig conèixer un noi, el que he batejat com a “el noi de Sabadell”. Un noi força guapot, de la meva edat i que més o menys teníem certs interessos en comú. Vam començar a parlar per l’aplicació i al cap de poc, vam decidir passar-nos els contactes. A partir d’allà, vam començar a xerrar força per whatsapp.

Mesos després, em vaig esborrar totes les apps per lligar, vaig decidir que era hora de superar l’etapa esbojarrada amb els nois. Vaig eliminar tots els xats amb els nois amb qui parlava menys amb*“el noi de Sabadell”*. Vaig trobar que era dels pocs homes decents que havia conegut, que a part de ser atractiu, tenia mitja neurona i semblava un noi prou interessant.

Després de diverses converses, vam decidir quedar. Va anar molt bé, hi havia atracció i connexió, l’èxit d’una primera cita, i per això el que havia de ser anar a fer un cafè va acabar sent una quedada una mica més intensa.

Vam continuar xerrant. Parlàvem gairebé diàriament. Mai he suportat comunicar-me per pantalla, però amb ell era diferent, manteníem converses més pujades de to, però alhora també teníem converses més interessants i profundes, i precisament aquella heterogeneïtat era el que m’atreia.

Però tota aquesta intensitat i aquestes ganes de coneixe’ns es va anar refredant i deteriorant. Continuàvem parlant sovint, però jo veia que la cosa no avançava. Vam començar una dinàmica d’enviar-nos missatges preguntar-nos com estàvem i com ens anava el dia i semblava que anàvem pel bon camí, però ens faltava el més important: QUEDAR. Veure’ns.

Feia mesos que parlàvem, no setmanes, sinó MESOS, i em vaig adonar que tot el que teníem es basava en converses a través d’una pantalla. Resulta que amb tot el temps que ens havíem conegut, havíem quedat un sol cop. UNA sola vegada. És trist i tot només en dir-ho.

És cert que per distància i per horaris de feina i estudis se’ns era difícil trobar un forat que els dos coincidíssim i tot just era el principi de tot, però això ja era un senyal.

-Tu què vols de mi? Què busques?-. Cada vegada la situació era més tensa i les converses eren més incòmodes. -No ho sé, jo l’únic que vull és quedar, conèixer-te, vull anar a fer una birra i anar veient. Em fa l’efecte que xerrem molt i ens prometem moltes coses, però al final tots aquests plans i aquestes paraules somiades acaben en res i la prova és que fa mesos que parlem i només hem quedat UNA sola vegada. Sincerament, crec que això no va enlloc-. Ell no hi estava d’acord, no entenia per què ara li sortia amb això, però jo ho tenia claríssim. No volia continuar amb aquella dinàmica. Suposo que com diu la meva amiga nord-americana “It wasn’t meant to be”.

Després d’aquesta experiència vaig decidir tallar amb tot el que fos a través de pantalla. No sé si va ser un trauma o un aprenentatge, però fos el que fos, vaig fer un canvi de xip.

No puc més. No puc més d’aquest tipus de dinàmica, no vull rebre cap més “bon dia, guapa”, ni un m’agrada a una instastory, ni vull que m’obris quan estiguis encigalat, estic esgotada d’aquest modus operandi. Estic cansada d’intentar entendre uns codis i un llenguatge que no tenen sentit. Què collons vol dir ghosting, gaslighting, situationship, love bombing**…, ? No entenc ni vull entendre aquests conceptes, jo només vull veure’t cara a cara, conèixer-te i fer-ho fàcil.**

Ja prou enrevessada és la vida com perquè ens l’anem complicant més. Soc plenament conscient que les relacions són complexes i sovint complicades, però el pas inicial, el de lligar i conèixer algú no ho hauria de ser. Precisament és la part més emocionant i divertida.

Hem perdut les ganes o el costum de voler conèixer algú, cada vegada som menys atrevits i més covards. Ens amaguen darrere d’una pantalla i a partir d’allà tot perd el sentit. Tot és virtual, fred i superficial. No ens deixem portar ni som autèntics, sinó que estem performant constantment “Què li escric, què li poso, m’intento fer la nonchalant?” -no en teníem prou amb els anglicismes que ara també hem d’involucrar a l’Académie Française-. És tot tan surrealista i tan absurd.

Quin sentit tenen aquestes dinàmiques? On van a parar tots els likes i tots els missatges? Realment hi ha alguna intenció al darrere? Tot aquest flirteig virtual va a parar algun lloc? Ja no parlem del fet de parlar amb molta gent alhora, què vol dir això? Se’m fa difícil creure que estàs interessat en mi quan parles amb onze noies més. Decebedor i desolador.

Jo vull veure’t en persona, vull que et posis nerviós quan em vegis, vull que sentis papallones a l’estómac en veure’m, vull que siguis maldestre quan interactuem perquè els nervis et fan jugar una mala passada, vull que abans de quedar hagis pensat l’outfit que et posaràs, vull que t’hagis perfumat massa i t’hagis mirat al mirall mil cops per assegurar-te que aquella samarreta estreta et marca prou els bíceps i hagis comprovat que tens els cabells a lloc.

No vull que em bombardegis a missatges, vull que em diguis d’anar a fer una birra al teu bar de confiança, vull que em diguis d’anar a prendre un cafè -i ja posats, que sigui d’especialitat- a la nova cafeteria del barri que han obert. Vull que em diguis d’anar a fer un gelat o simplement d’anar a fer un volt. Vull que ens perdem per la ciutat mentre descobrim el món de l’un i l’altre. La clau és quedar, cara a cara, veure’ns, sentir-nos, mirar-nos als ulls i deixar anar un somriure nerviós de tant en tant. Sentir que els nervis i la tensió ens pot.

No vull que tinguis un discurs après, o que li demanis ajuda al ChatGPT per respondre’m als missatges -que poca broma perquè fa poc m’he adonat que això ja és una realitat-, vull que tot sigui autèntic i palpable. Vull que ens deixem portar i no pensar en el que vindrà. Simplement, vull que estiguem presents i gaudir de la nostra cita sense pensar en res més.

Lligar s’ha tornat en una dinàmica avorrida. Cada vegada som més covards, menys creatius i menys atrevits. Ens fa falta trepitjar més carrers, més bars i més cafeteries. Potser hem de deixar la vergonya i la por de banda. Què és el pitjor que ens pot passar per proposar-li un pla a algú que t’atrau o fer-i saber a aquella persona que li tens ganes? Millor haver-nos atrevit i ser rebutjats que haver de viure tota la vida amb la sensació de “I si li hagués dit o hagués fet…?”.

Si t’agrada aquell noi o aquella noia, digue-li de quedar, proposa-li un pla divertit, aneu a fer esports junts, aneu a jugar a billar o simplement aneu a menjar un gelat pel centre de la ciutat. No cal res més, només cal tenir iniciativa, proposar un pla i QUEDAR. Tan simple com això.

Per què no ho fem més fàcil, divertit i genuí?