Spoiler: estic millor sola del que pensava

Quan la gent parla de tornar a sortir amb algú després d’una relació llarga, acostuma a centrar-se en la ruptura. En el dol. En la dificultat de superar una persona.

Però ningú parla gaire del que passa després. Del moment en què ja ho has superat. Del moment en què, després de mesos o anys reconstruint-te, et mires al mirall i tornes a reconèixer la persona que ets. Perquè, sincerament, aquesta és la part que a mi em fa més por perdre un altre cop.

Durant molt de temps, la meva energia va estar enfocada en una relació. Com passa sovint, sense adonar-me’n, moltes decisions es prenien pensant en un “nosaltres”. Els plans, les prioritats, el temps, l’espai mental… tot acabava orbitant al voltant d’una vida compartida.

I després, quan tot això es va acabar, vaig haver d’aprendre una cosa que sembla molt senzilla però que no ho és gens: tornar a estar sola.

No només físicament. Sinó emocionalment.

Aprendre a construir una vida que no depengués de ningú més.

I ho vaig fer.

Vaig començar projectes que sempre havia volgut fer. Vaig començar a pintar de nou. Vaig crear una revista. Vaig començar a entrenar arts marcials. Vaig recuperar parts de mi mateixa que ni tan sols recordava que existien.

Vaig tornar a sentir-me lliure.

Lliure de decidir què fer amb el meu temps.

Lliure de marxar un cap de setmana sense haver de consultar-ho.

Lliure de flirtejar sense que això impliqués cap expectativa.

Lliure de construir una vida completament meva.

I és precisament aquí on apareix una por que ningú m’havia explicat. Perquè ara que he trobat aquesta versió de mi mateixa, no sé si estic disposada a perdre-la una altra vegada.

No perquè pensi que les relacions siguin dolentes.

No perquè no cregui en l’amor.

Sinó perquè sé que les relacions ens canvien.

M’és difícil quan sento dir que no hauríem de canviar per ningú. La realitat és que canviem constantment a través de les persones que estimem. Ho fem amb la família, amb les amistats i, sobretot, amb les relacions romàntiques.

Compartir una vida implica ajustar-se.

Implica fer espai.

Implica cedir una part del teu temps, de la teva energia i de la teva atenció. I això no és necessàriament negatiu. Però després d’haver lluitat tant per recuperar-me, em pregunto si estic preparada per fer-ho de nou.

Em pregunto si tornaré a posar els meus projectes en segon pla. Si deixaré d’entrenar perquè apareixeran altres prioritats. Si començaré a reorganitzar la meva vida al voltant d’una altra persona sense ni tan sols adonar-me’n. I crec que aquesta és la conversa que moltes persones tenen por de reconèixer.

No tenim por només de tornar a estimar. També tenim por de perdre la persona en què ens hem convertit mentre apreníem a viure sense aquell amor.

La pregunta deixa de ser “Estic preparada per estimar algú?”. La pregunta real és: “Hi ha una manera d’estimar algú sense abandonar-me a mi mateixa en el procés?”