La barraca Liris: 150 anys d’amistat i xefles aran de mar

Tamariu — El sol del matí encén la façana de pedra de la barraca i es filtra entre els pins com si volgués entrar-hi també a esmorzar. A dins, la llum rebota sobre les bigues de fusta, les cassoles enormes i la llarga taula que, segons qui hi ha assegut, pot semblar una reunió familiar, una assemblea improvisada o una petita festa major.

A l’interior, entre l’ombra fresca i l’olor de mar que entra per la porta oberta, hi ha Xavier Vilaseca, soci de la barraca i membre de la sisena generació vinculada a aquest lloc.

“Quan entres aquí, notes que no és només pedra i fusta; és història viva”, diu, mentre la marinada mou lleugerament una cortina i deixa entrar una olor de sal, pi i llenya antiga.

A la barraca Liris, el temps sembla tenir una altra velocitat. Aquí ningú no té pressa. Ningú no et fa marxar. I, de fet, ningú vol marxar mai.

Durant dècades, aquest petit edifici arran de mar ha estat testimoni de dinars multitudinaris, cantades, aniversaris, celebracions familiars i llargues sobretaules. O, més ben dit, xefles.

“Sobretaula és una paraula molt civilitzada”, diu Vilaseca, rient. “Una xefla ja implica més beure, més cantar, una cosa més expansiva.”

És fàcil entendre-ho. La barraca sembla construïda precisament per això: per allargar el temps. Per asseure vint-i-cinc persones en una taula llarga, compartir un suquet de peix, obrir una ampolla més del compte i acabar cantant havaneres quan ja és fosc.

La història de la barraca comença el 1872, quan un grup d’homes vinculats a la indústria surera de Palafrugell va reunir per comprar un tros de terreny a Tamariu. Eren amics que buscaven un espai per trobar-se lluny del soroll de la vila.

En aquell moment, Tamariu era poc més que un grapat de cases de pescadors, una taverna i unes quantes barques sobre la sorra. “És un lloc estrany per a ser-hi una barraca”, diu Vilaseca. “Fa 150 anys, ningú valorava gaire un tros de costa així.”

Aquells primers socis van acabar constituint una societat peculiar: una colla d’amics amb reglament propi, vinculada també a la caça. Cada soci tenia l’obligació de tenir un gos disponible per als altres membres quan sortien a caçar. “Uns caçaven, els altres pescaven, feien un arròs, feien un suquet… I així han passat 150 anys”, explica Vilaseca. “Ells van deixar hereus, i ara els hereus som nosaltres.”

La barraca manté encara l’estructura original: una sola nau amb volta, un altell enfustissat i una proximitat amb el mar tan directa que, quan hi ha temporal, sembla que les onades li vulguin parlar.

Quan se li pregunta què pensarien avui aquells primers fundadors si poguessin tornar a veure la barraca, Vilaseca no dubta. “Jo crec que estarien contents. Està igual de bé, o millor, que quan la van construir.”

Potser perquè, malgrat els canvis del mon, el lloc conserva exactament allò que ells hi buscaven: llibertat, tranquil·litat i amistat.