Què està passant amb el Truffaut?

Durant un quart de segle, el Truffaut no va ser només una sala de cinema; va ser el cor cultural del setè art a Girona. En un món on les sales dels centres urbans anaven morint, el Truffaut, sostingut pel Col·lectiu de Crítics, es va convertir en un refugi de referència.

Mentre els cinemes comercials apostaven per les pel·lícules de consum massiu, el Truffaut va triar la dissidència: cinema independent i directors que cap altra sala de la província s’atrevia a programar. Autors del cinema europeu, asiàtic o llatinoamericà premiats a Cannes, Venècia o Berlín trobaven en aquesta pantalla un rigor i un respecte institucional insòlits. Així, any rere any, aquest projecte sense ànim de lucre va anar consolidant el seu espai i una marca personal pròpia.

Però aquest panorama ha canviat radicalment. El passat 14 de juliol, el Col·lectiu de Crítics va penjar un comunicat a la porta de la sala i va abaixar la persiana de manera indefinida. No ha estat la falta de públic ni una crisi financera el que ha apagat els projectors. El motiu del tancament no ha estat econòmic sinó burocràtic: un concurs públic de l’Ajuntament. Es tracta d’un concurs per al servei de programació i gestió del Cinema Truffaut. I aquest any l’ha guanyat una empresa externa de Cambrils (Rambla d’Art).

Davant d’aquest resultat, el Col·lectiu de Crítics va obrir una via legal presentant un recurs davant el Tribunal per suposades irregularitats, la qual cosa va obligar a suspendre temporalment l’adjudicació. Durant gairebé tres mesos, els crítics gironins van acceptar continuar programant de forma provisional a petició de l’alcalde Lluc Salellas per no interrompre el servei. Però a mitjan juliol, l’entitat local va decidir posar fi a la seva activitat per una manca de garanties jurídiques de continuïtat amb la concessió.

Aquesta retirada de la gestió provisional ha traslladat el conflicte als carrers i ha obert un debat sobre el model de ciutat. El debat real que deixa el cas Truffaut ja no és quina empresa ofereix una millor proposta econòmica, sinó la naturalesa del sistema administratiu. Quan la cultura es regula amb les mateixes bases mètriques que qualsevol contracte ordinari, la identitat singular d’una comunitat queda sotmesa a la puntuació d’un full de càlcul. Avui, la persiana abaixada del cinema és el resultat exacte d’una norma que s’ha aplicat correctament, però que ha deixat la ciutat sense el seu relat cultural de sempre.

Segons Pep Prieto, crític de cinema que va formar part d’aquest col·lectiu durant deu anys, creu que s’han comès dos grans errors en aquest conflicte: haver permès el tancament del cinema i convertir el guanyador del concurs en el gran enemic.

Per una banda, afirma que s’havia d’evitar costés el que costés el tancament del cinema. Tant l’Ajuntament com els Crítics haurien d’haver fet un esforç més gran per no haver arribat aquest extrem.

Des del punt de vista de Prieto, la tragèdia d’aquest conflicte no és que el Col·lectiu de Crítics hagi perdut la concessió, sinó que la vertadera tragèdia és que el Truffaut hagi tancat i, per tant, els seus espectadors s’han quedat sense el seu cinema de referència. “El Truffaut ha fet una feina excel·lent i li ha costat molt arribar on és i veure les persianes abaixades és la imatge que s’havia d’haver evitat, veure el cinema tancat és la gran derrota. “L’important no és qui té la concessió del cinema, sinó que els usuaris s’han quedat sense aquest espai tan necessari”.

Per altra banda, Prieto creu que s’ha criticat i s’ha “demonitzat” massa i de manera injusta l’empresa que ha guanyat el concurs. Tot i ser una empresa privada i externa, sap perfectament de què parla i coneix el món del cinema. Per a ell, no calia arribar a un nivell de baralla tant polititzada, perquè al final els que paguen les conseqüències són els espectadors.

Veure la persiana abaixada del Truffaut no és un simple canvi de gestió administrativa; és una tragèdia cultural. Per a la gent de la ciutat, aquest tancament significa perdre el seu refugi de sempre.

El malestar dels veïns i els cinèfils és profund perquè senten que una part de la seva identitat s’ha esmicolat a causa d’unes normes fredes escrites des d’un despatx.

Més enllà dels tràmits o dels punts d’un concurs, la realitat del Truffaut és una crònica d’un drama silenciós que colpeja el cor de Girona. Veure la persiana abaixada i les llums apagades de la sala no és un simple canvi de gestió; és un motiu profund de tristesa per a una ciutat que es va fent més buida. Perdre un espai amb tanta història és una derrota cultural sense condicions per a tota la comunitat, que es queda desemparada i sense un dels seus refugis més estimats.

En un temps en què tot es converteix en un negoci fred, un projecte com aquest és més necessari que mai perquè ens recorda qui som i ens permet crear un espai de debat i esperit crític. Ara que la pantalla s’ha quedat fosca, Girona ha perdut una part de la seva pròpia ànima.