Hem tornat a l’analògic?

En una època en què gairebé tota la nostra vida passa a través d’una pantalla, cada vegada més persones recuperen tecnologies que semblaven destinades a desaparèixer. Les càmeres de film, els tocadiscs, els quaderns de paper o els cassets han deixat de ser simples objectes nostàlgics per convertir-se en una alternativa conscient davant la hiperconnectivitat digital.

En el món de la música, aquest fenomen és especialment visible amb el ressorgiment del vinil. Les vendes creixen any rere any i una nova generació de col·leccionistes omple prestatgeries amb discos que, paradoxalment, podrien escoltar amb més comoditat a Spotify.

Però què hi busquen exactament?

Per a Joan Maronna, productor musical i col·leccionista de vinils, la qüestió no és tant una superioritat tècnica del format analògic com una experiència diferent. «A dia d’avui, les eines digitals estan tan ben fetes que la majoria de persones no notarien cap diferència de so», explica. Segons ell, el debat entre analògic i digital sovint s’ha convertit en una batalla entre puristes, quan en realitat es tracta sobretot d’una qüestió de preferències i de la manera com cadascú vol relacionar-se amb la música.

La seva afició als vinils va començar gairebé per casualitat. Primer va trobar un tocadiscs abandonat al carrer. Poc després, un company de feina li va regalar els seus primers discos. Aquell gest va obrir la porta a una afició que avui forma part del seu dia a dia i que fins i tot l’ha portat a punxar música en vinil a la Garrina.

Però el que més valora del format no és el so. És el ritual. Posar un disc, escoltar-ne les dues cares, aixecar-se per canviar-lo i dedicar una estona exclusivament a escoltar. Sense notificacions. Sense algorismes. Sense haver de mirar el telèfon constantment.

«És un espai de calma», diu. «Un moment per connectar amb mi mateix i no fer res més que escoltar.»

Potser aquesta és una de les claus del retorn a l’analògic. En un context en què tot és immediat, infinit i disponible a qualsevol moment, formats com el vinil obliguen a anar més a poc a poc. Recuperen la materialitat dels objectes i converteixen l’acte de consumir música en una experiència més conscient.

Més que una lluita contra la tecnologia, sembla una forma de resistència a la saturació digital. Una manera de recordar que, de vegades, escoltar també significa aturar-se.

Quan la Bel Gestí parla de fotografia, ho fa com qui descriu una manera d’habitar el món. Va començar a fer fotos als setze anys, sense gairebé saber què feia. «Però tampoc saps», diu rient, recordant aquells primers carrets disparats més per intuïció que per tècnica. Amb els anys, però, aquella curiositat es va convertir en un ofici. Durant molt de temps va ser allò que faria “gratis”, simplement pel plaer de crear. Només des de fa tres anys ha aconseguit monetitzar la seva feina, sense perdre la relació íntima amb el procés.

La seva fascinació per l’analògic va arribar de la mà del fotògraf nord-americà Mike Brodie. Les seves imatges, preses mentre recorria els Estats Units pujant clandestinament als trens de mercaderies, retrataven train-hoppers, persones sense llar, ocupes i comunitats que vivien al marge. No eren fotografies espectaculars en el sentit convencional; transmetien una proximitat gairebé física, una sensació que la càmera havia estat allà, respirant el mateix aire que els protagonistes. Aquella manera de mirar, més humana que perfecta, va marcar profundament la Gestí.

Avui crea des de l’Espai Tònic a la Bisbal d’Empordà, un espai on conviuen dues disciplines que, per a ella, comparteixen el mateix ritme: la ceràmica i la fotografia analògica. En un racó hi ha el torn i les peces encara humides esperant el forn. En un altre, amagada darrere una porta, hi ha la cambra fosca. És allà on revela els seus propis negatius, prepara els químics i veu com les imatges apareixen lentament sobre el paper sota la llum vermella.

La Bel explica que la comunitat que estima la fotografia analògica és molt més petita que la de la fotografia digital. Per a la Bel, l’interès renovat per l’analògic no és una qüestió de nostàlgia. És una reacció a la velocitat amb què vivim. «L’analògic t’obliga a parar», explica. «No pots fer dues-centes fotos esperant que una surti bé. Has de mirar, pensar i confiar en el moment.»

En una època en què les càmeres dels telèfons prometen imatges perfectes amb un sol clic i els algoritmes decideixen quines fotografies mereixen ser vistes, cada cop més persones busquen precisament el contrari: un procés que no es pugui optimitzar. El retorn a l’analògic forma part d’un moviment més ampli que reivindica els ritmes lents, els objectes físics i l’experiència per damunt de la immediatesa. Igual que ha ressorgit l’interès pels discos de vinil, les llibretes de paper o la ceràmica feta a mà, la fotografia analògica ofereix una alternativa a un món saturat d’imatges digitals.

«La imperfecció també té valor», diu la Bel. Una filtració de llum, el gra de la pel·lícula o un enquadrament lleugerament descentrat deixen de ser errors per convertir-se en part de la història que explica la fotografia. «No busco que tot sigui perfecte. Busco que sigui honest.»

La gent no torna a l’analògic perquè sigui millor; hi torna perquè els fa viure d’una altra manera.