Quant val una idea?

Hi ha una diferència entre pintar perquè vols i pintar perquè t’ho han demanat. Entre escollir una imatge perquè t’ha fascinat i haver de reproduir-la perquè algú l’ha encarregat. Entre asseure’t davant d’un llenç sense saber què en sortirà i començar una obra sabent exactament què n’espera una altra persona. En algun moment, per a molts artistes, crear deixa de ser només una forma d’expressió i es converteix també en una feina.

Per a Judith Masó, pintar va començar molt abans que existís la possibilitat de convertir-ho en una professió. De petita dibuixava i aprenia sola, copiant tutorials de YouTube i experimentant amb ombres. Després van arribar el manga i el còmic i, més endavant, les Belles Arts a la UB, on va descobrir l’oli. Els primers encàrrecs van arribar mentre estudiava. Més endavant, una trobada casual amb un pintor i un galerista va fer que comencés a rebre encàrrecs, entre ells peces de temàtica religiosa destinades a esglésies.

Però posar un preu a l’art no és simplement posar una xifra al costat d’un quadre.

Quan treballa per encàrrec, Judith explica que la llibertat canvia. Una cosa és pintar amb el teu estil i els teus colors. Una altra és rebre instruccions sobre com ha de ser una obra que porta la teva mà. En un dels treballs que va fer per a una església, havia d’ajustar els colors i les ombres a una manera concreta de representar la figura. Va poder experimentar fins a cert punt, però algunes decisions ja no eren seves.

Com continuar sent tu mateixa quan algú altre està pagant perquè facis la feina?

«És feina», explica Judith. I aquesta frase canvia completament la manera d’entendre el procés. Allò que abans era una forma d’escapament adquireix terminis, expectatives i requisits.

És una sensació que també reconeix Paz Muntadas, encara que es troba en un moment diferent de la seva trajectòria.

Per a Paz, la pintura va començar com una necessitat personal. Després del batxillerat artístic va continuar a Belles Arts, on ha desenvolupat una pràctica centrada sobretot en el paisatge. Li interessa la materialitat de la pintura, la relació entre els colors i la possibilitat de fabricar els seus propis pigments a partir de materials trobats durant els viatges. El paisatge que pinta tampoc no és necessàriament el que té davant dels ulls: sovint és un record o una sensació.

I, tanmateix, la pregunta acaba sent la mateixa: com es pot convertir aquesta manera tan personal d’entendre l’art en una manera de viure?

Paz voldria exposar, vendre la seva obra i poder dedicar més temps a pintar. Però encara està intentant entendre com entrar en el mercat de l’art. I hi ha una certa por que convertir-ho en una obligació faci desaparèixer precisament allò que més estima de pintar.

Aquesta por no és menor. Monetitzar una pràctica artística implica començar a pensar-hi amb paraules que tenen poc a veure amb l’acte de crear: mercat, client, preu, demanda, promoció, visibilitat.

L’artista contemporani no només ha de crear. També ha de vendre’s.

Instagram ha convertit l’estudi en aparador, el procés en contingut i l’artista en la seva pròpia responsable de comunicació. Judith reconeix que li costa publicar la seva feina. Paz tampoc no sap encara com començar a moure’s dins del mercat. En tots dos casos, el problema no és necessàriament crear, sinó tot allò que passa després.

Mar Suárez, de 23 anys, ja ha començat a experimentar amb la monetització del seu art. Fa tres o quatre anys que ven les seves obres, tot i que encara està buscant la manera de donar-les més visibilitat. El primer quadre que va vendre va néixer durant una estona morta entre torns de feina. El va posar en una subhasta a Catawiki i es va vendre gairebé immediatament. Després en van venir alguns més: un va acabar a Roma, un altre a Madrid. Però, malgrat aquestes primeres vendes, encara li falta trobar la manera de fer-se conèixer.

Les xarxes socials podrien ser una de les vies. Mar sap que tenir més visibilitat podria ajudar-la a vendre, però també és conscient que aquesta exposició pot canviar la manera com es mira i es consumeix la seva obra. I és precisament aquesta part —fer-se visible, promocionar-se, convertir-se també en la pròpia publicitat— la que més costa.

Judith, per exemple, imagina un futur en què pugui combinar l’art amb una feina estable, preferiblement dins del món cultural. No ho veu com una manera d’abandonar la pintura, sinó com una forma de protegir-la: poder continuar creant sense que la seva subsistència depengui completament de les vendes o dels encàrrecs.

Paz, en canvi, encara està intentant trobar la seva manera d’entrar en aquest món. Sap que vol vendre la seva obra, però no vol que la necessitat de vendre acabi convertint-se en l’objectiu que governi la seva manera de pintar.

Mar també sap què hauria de fer per vendre més: pintar més, publicar més i aconseguir més visibilitat. Però el que realment voldria és arribar a un punt en què pugui posar un preu a un quadre i que algú simplement decideixi comprar-lo. Sense haver de convertir cada obra en una estratègia de màrqueting.

Perquè monetitzar l’art implica molt més que posar-li un preu. És acceptar que algú pot rebutjar-la perquè considera que és massa cara. És adaptar el teu estil a les demandes d’un client. És gravar el teu procés perquè l’algoritme el vegi. És convertir una activitat que et feia sentir lliure en una activitat de la qual depèn, almenys en part, la teva economia.

Però també hi ha l’altra cara. Monetitzar l’art és voler que allò que has creat pugui formar part de la vida d’una altra persona. És voler veure un quadre teu penjat en una casa. És voler que algú s’aturi davant d’una pintura i s’hi quedi una estona. És, en definitiva, voler que la teva obra surti del teu estudi i trobi una vida pròpia.

Potser monetitzar l’art no el converteix automàticament en menys artístic. El problema apareix quan la necessitat de vendre comença a decidir què val la pena crear.

I potser la pregunta no és si els artistes haurien de poder viure del seu art. És si podem construir un sistema en què puguin fer-ho sense haver de deixar de gaudir-ne.