Circe era molt més que una bruixa: reivindicant la dona més incompresa de l’Odissea

Si encara no has vist l’adaptació de L’Odissea d’en Christopher Nolan, probablement ho faràs ben aviat. I quan la vegis, coneixeràs Circe.

Durant segles, Circe ha estat recordada per una sola cosa: haver convertit els homes d’Ulisses en porcs.

Sovint se l’ha reduït a un arquetip ben conegut: la fetillera seductora, la dona perillosa, la bruixa que amb la seva màgia amenaça el viatge de l’heroi. Però si ens fixem més de prop en el relat d’Homer, descobrim una figura molt més complexa. Circe és sanadora i erudita, deessa i amfitriona, mestra i guia. Més que endarrerir el retorn d’Ulisses, el prepara per afrontar la part més perillosa del seu viatge.

En molts sentits, Circe no és pas la vilana de la història.

En la mitologia grega, Circe és filla d’Hèlios, el déu del Sol, i de l’oceànide Perse. A diferència de molts déus olímpics, el seu poder no prové dels llamps ni de la força física, sinó del coneixement.

Coneix les herbes, les pocions, la natura i els secrets de la transformació. Els grecs antics haurien relacionat aquestes habilitats amb els pharmaka, un terme que podia designar tant medicaments com verins. La diferència no depenia tant de la substància en si com de l’ús que se’n feia.

Molt abans que la ciència moderna separés la medicina de la màgia, els sanadors ocupaven sovint un espai ambigu. Circe personifica aquesta ambigüitat. No és simplement una dona que llança encanteris; és algú que posseeix un coneixement especialitzat que els altres temen perquè no el comprenen.

La famosa transformació dels companys d’Ulisses acostuma a interpretar-se com un acte de crueltat.

Però Homer pren una decisió molt reveladora.

Circe no converteix els mariners en llops, lleons o altres bèsties mitològiques. Els converteix en porcs, però conserva intacta la seva consciència humana.

Molts academics han interpretat aquest episodi com un símbol més que no pas com un càstig arbitrari. La transformació exterioritza els seus instints més primaris i la seva manca d’autocontrol. En lloc de convertir-se en una altra cosa, els homes esdevenen el reflex físic del seu propi comportament.

En aquest sentit, la màgia de Circe encaixa perfectament en un univers on les transformacions serveixen per revelar veritats profundes, i no només per crear espectacle.

La història fa un gir inesperat. Circe deixa de ser una enemiga i es converteix en mestra.

Acull a en Ulisses a la seva illa, ofereix hospitalitat a ell i als seus homes durant un any i, sobretot, es converteix en una de les seves conselleres més valuoses.

És ella qui li explica com arribar a l’Inframón.

Qui l’adverteix dels perills de les Sirenes.

Qui li ensenya com sobreviure entre Escil·la i Caribdis.

I qui l’avisa que ha d’evitar el ramat sagrat d’Hèlios.

Sense els consells de Circe, el retorn d’Ulisses a Ítaca probablement hauria acabat en fracàs. En altres paraules, una de les grans mentores de l’epopeia és una dona que la tradició ha reduït gairebé exclusivament a la seva màgia.

La independència de Circe també pot explicar per què les tradicions posteriors la van mirar amb recel.

Viu sola a la seva illa.

Governa el seu propi territori.

No depèn de cap marit.

I posseeix un coneixement extraordinari.

En moltes cultures, les dones que vivien al marge dels rols socials convencionals —ja fossin sanadores, herbolàries o estudioses— despertaven alhora fascinació i por. L’etiqueta de «bruixa» sovint es convertia en una manera d’explicar un poder femení que no encaixava dins les normes establertes.

Les reinterpretacions modernes han convertit Circe d’un personatge secundari en una autèntica protagonista.

Els lectors se senten atrets per ella perquè encarna contradiccions profundes.

És protectora, però també temible.

Sàvia, però solitària.

Compassiva, però capaç de venjar-se.

Ni completament mortal ni plenament divina, habita un espai entre dos mons, fet que la converteix en una de les figures més fascinants de la mitologia des del punt de vista psicològic.

Potser és per això que Circe continua captivant-nos. Ens recorda que les dones poderoses de la mitologia rarament eren tan simples com les etiquetes que la història els ha acabat imposant.