Fades i fantasia en la literatura medieval

Per a alguns crítics, la popularitat actual de la fantasia romàntica —o, dit de manera més despectiva, fantasia smut— sembla una indulgència moderna. Una set impulsada per les xarxes socials pels amants alats. Un subproducte cultural de l’escapisme, de les pantalles i d’una suposada pèrdua de seriositat literària.

La història, però, explica una altre cosa.

Molt abans que BookTok coronés el seu primer príncep fae, els lectors medievals ja devoraven relats plens de boscos encantats, éssers sobrenaturals —i una quantitat sorprenent de desig sexual. Si de cas, la nostra obsessió actual pels amants màgics no és tant una moda com un retorn. Els marges bruts de la fantasia sempre hi han estat; ara simplement fem veure que ens escandalitzen.

Des de balades medievals fins a manuscrits il·luminats, un dels exemples més antics i influents és La balada de Tam Lin, un relat gaèlic que sovint es considera el padrí de la fantasia romàntica moderna. En aquesta història, una dona mortal rescata el seu amant de la Reina de les Fades, travessant transformacions, encanteris i una cort feèrica que és qualsevol cosa menys benèvola. És perillosa, sensual i profundament interessada en el desig. Les bases de la fantasia romàntica contemporània ja hi són totes.

Cada cultura té la seva pròpia versió d’una fada i —com passa amb molts éssers mitològics— és impossible rastrejar-ne l’origen fins a un únic punt de la història. Probablement, les fades occidentals deriven d’una barreja de nimfes, sàtirs i sirenes grecs: figures sobrenaturals associades a la bellesa, el perill i el poder eròtic. Fent un gran salt endavant, les primeres mencions documentades de fades a Anglaterra apareixen entre els segles XII i XIV, sobretot en els escrits de Gervasi de Tilbury. Ell descriu les fades com a “criatures màgiques” amb una varietat vertiginosa de formes i morals: petites o altes, belles o grotesques, bones o malignes. En la seva majoria, s’assemblaven als humans —no pas als éssers diminuts i alats de la imaginació victoriana. L’art medieval reflecteix aquesta ambigüitat. Les fades no eren mones. Eren inquietants.

El romanç, però, encara no era l’eix central. A l’Europa medieval, les fades eren considerades éssers realment perillosos. Tant, que la gent evitava dir la paraula “fada” en veu alta, per por d’invocar-ne una. Les cases es construïen amb entrades tortes per confondre-les; els camins es recorrien amb cura per no ofendre forces invisibles. No eren amants que despertessin fantasies, sinó poders que calia esquivar.

Tanmateix, la por i la fascinació sempre han anat de la mà.

En els romanços artúrics i els manuscrits medievals dels segles XII al XV, les figures feèriques comencen a aparèixer com una noblesa encantada —éssers liminars que es mouen entre mons. Morgana le Fay, avui sovint malinterpretada com una bruixa, era descrita originalment com una dona fae d’Avalon: regia, immortal i d’un altre món.

El que ha canviat no és la presència del desig, sinó la manera d’entendre’l.

La fantasia romàntica moderna suavitza allò que els lectors medievals entenien de manera instintiva: que la màgia i el sexe funcionen segons regles semblants. Ambdues parlen de rendició, transformació i risc. Els lectors actuals se senten atrets per dues coses en particular —sistemes de màgia elaborats i una tensió sexual lenta— perquè totes dues prometen immersió. Caure dins d’un món de fantasia és, en certa manera, consentir a ser-ne transformat.

Com a amants de la fantasia, somiem amb prínceps fae atractius i amb la fantasia de ser arrossegats cap a un món encantat. Però aquesta fantasia es construeix sobre segles de relats en què el sobrenatural mai no era neutral. Les fades no eren segures. El romanç no estava garantit. El desig tenia conseqüències.

Així que, quan alguns crítics arrufen el nas davant del “faerie smut”, potser haurien de mirar el registre històric. Els marges medievals ja eren “bruts”. La diferència avui no és l’excés, sinó l’honestedat.