“D’on ets?”

Créixer entre dues cultures pot ser una experiència enriquidora, però també complexa. En el cas de l’adopció interracial —quan un infant és adoptat per una família d’una raça, llengua o cultura diferent— les preguntes sobre identitat, pertinença i arrels apareixen sovint des de molt jove. A Catalunya, moltes persones adoptades internacionalment han crescut plenament integrades en famílies catalanes, parlant català i compartint els costums del país, però alhora carreguen amb una mirada social que sovint les continua situant com a “altres”.

Aquest és el cas de la Dinke Font, una jove adoptada d’Etiòpia que avui en diaviu a Girona. Va néixer el 17 de juny del 2002 a Lalibela, Etiòpia, i és la mitjana de tres germanes biològiques. La seva mare va morir després del part de la germana petita, i el seu pare, davant la impossibilitat econòmica de mantenir la família, va decidir donar-les en adopció. El desembre de 2006, la Dinke i les seves germanes van ser adoptades pels seus pares, en Marc i la Mònica.

La Dinke explica que, malgrat haver nascut a Etiòpia, tota la seva vida l’ha construït aquí: “Jo em sento catalana, 100%”, diu la Dinke. “He crescut en una família catalana, els meus amics són catalans, tot el que faig, com em comunico i estimo, ho faig en català”. Aquesta afirmació resumeix bé una realitat compartida per moltes persones adoptades: culturalment, lingüísticament i emocionalment se senten catalanes, però sovint els altres no les perceben així.

Aquesta convivència entre dues identitats no sempre és fàcil. La Dinke explica que de petita ja era conscient de la seva diferència racial: El fet de ser negra, vulguis o no, ja et fa veure des de ben petita que ets diferent a la resta, i sinó, ja t’ho fan saber els altres”.

La idea que una persona negra no pot ser concebudaplenament catalana continua molt present en molts imaginaris socials. “És com que no pots ser catalana i negra alhora”, explica. “I sí que diria aquesta cosa de… soc catalana, però també soc negra”.

Aquest tipus de comentaris o actituds formen part del que es coneix com a microracismes: preguntes aparentment innocents, però que transmeten la idea que aquella persona no pertany del tot al lloc on viu. En el cas de la Dinke, hi ha una pregunta que es repeteix constantment quan coneix gent nova, especialment en contextos romàntics: “D’on ets?”.

“Realment això és el que més interessa”, diu. Sovint, fins i tot després de respondre que és de Girona, la pregunta continua: “No, però d’on ets de veritat?”.

“Això sí que de vegades m’ha fet sentir malament, el ser diferent”, reconeix. “Ara aquesta diferència la veig com un avantatge, em sento molt més única”. Però afegeix que encara avui en dia viu una certa “crisi d’identitat”: “És aquesta dualitat amb ser negra… i catalana…que sembla que no puguin anar de les mans”.

La sensació de viure entre diferentsidentitats aparentment incompatibles no és exclusiva de la Dinke. Tot i provenir d’un context diferent, la història de la Sam Muñoz, noia de 22 anys, reflecteix una experiència semblant: la d’haver crescut plenament arrelada a Catalunya, però haver de justificar constantment aquesta pertinença davant la mirada dels altres.

Adoptada a Fuzhou, capital de la província xinesa de Fujian, es va criar a Sant Gregori i actualment viu a Barcelona, on estudia disseny gràfic i creació visual. Tot i haver construït tota la seva vida aquí, explica que aquest sentiment de pertinença no sempre ha estat reconegut des de fora.

“Aquest tema sempre ha estat una mica conflictiu”, admet.

Els seus pares, una parella catalana-aragonesa, van formar part del grup de famílies catalanes que van viatjar a la Xina a principis dels anys 2000, l’any que la varen adoptar. D’aquella experiència en van néixer amistats que encara perduren.

Almenys un cop l’any, aquestes famílies es retroben amb les seves filles, moltes d’elles adoptades a la mateixa regió. “Em dona una sensació de suport. És bonic tenir aquest grup de persones que comparteixen una experiència que et canvia la vida.” Aquesta xarxa li ha ofert un espai de pertinença. Fora d’aquest cercle, però, la seva experiència ha estat marcada per situacions quotidianes de microracismes.

La pregunta que més ha hagut d’escoltar és sempre la mateixa: D’on ets?“Sé què em volen preguntar realment”, diu. “I moltes vegades no tinc ganes de donar explicacions.”

Nascuda a la Xina però criada íntegrament dins la cultura catalana, explica que aquestes interpel·lacions constants l’han situat sovint en una mena de terra de ningú identitària. “Soc xinesa i soc catalana, però a vegades sembla que no em considerin ni una cosa ni l’altra. Et quedes en als llimbs.” Amb el temps, ha après a respondre de manera clara. “Quan em pregunten d’on soc, dic que soc catalana.”

El seu aspecte físic, diu, condiciona moltes interaccions abans fins i tot que obri la boca. “Moltes vegades pressuposen que soc una estrangera que acaba d’arribar. Però jo soc de Girona.”

Durant un estiu treballant en una joieria de Barcelona, en una zona turística, va viure aquestes situacions de manera recurrent. Clients que li preguntaven quant de temps feia que era “aquí”, o que s’hi dirigien directament en castellà o anglès. “No crec que sempre hi hagi mala intenció, però és una curiositat que et fa sentir que has de justificar constantment qui ets.”

La qüestió dels orígens també ha marcat la seva relació amb l’adopció, tot i que no de la manera que sovint s’espera.

Durant un temps va pensar que havia de sentir la necessitat de buscar els seus pares biològics, influïda per la idea estesa que totes les persones adoptades necessiten respostes. “Em pensava que m’hauria d’entrar aquesta curiositat, perquè és el que s’espera.” Amb els anys, però, va entendre que no era així.

Conèixer el context històric de les adopcions internacionals a la Xina, vinculades en gran part a les polítiques de control de natalitat, li va donar prou context per acceptar la incertesa.

Avui no descarta saber-ne més, però no ho viu com una necessitat. Per a ella, la identitat no és un trencaclosques que cal completar. “No necessites saber-ho tot. Només cal saber on ets. I si estàs bé allà, ja n’hi ha prou.”

Les històries de la Dinke Font i la Sam Muñoz mostren que la identitat no és una realitat simple ni fixa. Ser catalana no exclou tenir arrels en altres llocs, de la mateixa manera que ser una persona d’un altre etnia no impedeix sentir-se plenament d’aquí. Potser el repte més gran per a la societat catalana és deixar de preguntar constantment “d’on ets?” i començar a entendre que la catalanitat també es construeix des de la diversitat.