Acabar amb l’estigma de la salut mental per entendre la realitat

El passat 30 de març, amb motiu del dia del trastorn bipolar, l’Associació de Bipolars de Girona (ABI), va organitzar un acte per visibilitzar aquesta malaltia i combatre amb els estigmes que encara l’envolten.

Durant les darreres dècades, les malalties mentals han sigut i són objecte de debat. La salut mental, avui més que mai, està en boca de tothom, però això ha permès que la societat les tingui en consideració i les normalitzi?

Les malalties físiques es veuen, ocupen un espai i tenim coneixements abundants. Quan un treballador es lesiona la cama, immediatament se li concedeix la baixa per lesió física, ara bé, si aquest mateix treballador pateix una lesió mental (depressió, ansietat,…) la possibilitat d’obtenir una baixa es redueix dràsticament, més aviat, aquest mal o aquest patiment és qüestionat i és motiu de debat.

Al final de l’acte, es va organitzar una taula rodona. Un dels participants del debat –format per diferents especialistes d’aquest àmbit– va posar èmfasi a l’estigma que hi ha amb aquest trastorn. Segons aquest professional, la societat accentua aquest estigma fent creure que totes les persones que pateixen algun tipus de malaltia mental són considerades i tractades de dèbils. Tot això és degut a la falta d’empatia i consciència.

Tenir una depressió o patir d’ansietat no és un símbol de debilitat, sinó és reconèixer que l’ésser humà té sentiments, emocions i pot patir malalties que no són únicament físiques. “La bipolaritat és una malaltia de les emocions”, va remarcar Nuria Rigau Simon, psiquiatra de Santa Caterina.

La persona que pateix aquest trastorn no està un dia trist i un altre dia content, sinó que al llarg de la seva vida pateix uns períodes depressius i uns períodes maníacs. D’acord amb el discurs de la psiquiatra, a la fase depressiva, el pacient no té ganes de fer res, sol està trist i deprimit, en canvi, a la fase maníaca, sent una eufòria i una felicitat desmesurada. L’objectiu del professional és ajudar al pacient a trobar una certa estabilitat, i això només es pot fer amb una medicació molt concreta. “És per això que la medicació és tant clau” explica la psiquiatra*.*

Va continuar explicant que és una malaltia difícil d’entendre-la per molts motius, però principalment perquè fer el seguiment d’un pacient que la pateix, pot ser tot un repte; és un llarg camí d’alts i baixos. I tot i que la medicació pot ajudar al pacient a estabilitzar-lo, hi ha molts més factors que contribueixen en la millora o en l’empitirjorament del pacient. Els hàbits saludables, per exemple, poden ser molt clau també. La professional destacava la importancia de dormir les hores necessàries atès que un dels efectes secundaris de la medicació és el cansament constant.

Els testimonis, que també van participar a la taula rodona, en un format divertit i artístic, des de l’humor però també des de la faceta més dura de la malaltia, van fer una lectura dramatitzada de com aquest trastorn els hi va canviat la vida. A la fase maníaca: compres compulsives, desig sexual pels aires, irritació i energia descontrolada. En la fase de depressiva, tristesa profunda i molt poques ganes de viure.

Al llarg de la lectura i el debat, es van dir coses molt dures i punyents però molt necessàries. Parlar de malalties mentals, no és fàcil però és fonamental perquè només així es podran normalitzar i prendre consciència. Aquests tipus d’actes serveixen per deixar els perjudicis de banda i per empatitzar amb les persones que la pateixen. En tot aquest cultiu d’intercanvi de coneixements i intervencions, es crea una xarxa entre persones i familiars afectades, i professionals, una xarxa molt necessària per donar suport, no només les persones patidores, sinó que també als familiars i a la gent que l’envolten.

No és la primera vegada que l’ABI organitza aquest tipus d’esdeveniments, de fet, són una associació que ofereix infinites activitats i serveis per tal de donar eines a totes les persones afectades per aquesta malaltia. Associacions com aquesta, fan que la població d’una societat sigui més empàtica, conscient i solidària. Promoure la diversitat i la necessitat de crear comunitats, on tothom hi tingui cabuda, serà la manera de crear una societat de progrés, humanista, col·lectivista i sobretot on la salut mental deixi de ser un estigma.