En temps foscos; pensament crític, llibertat d’expressió i molta passió

La setmana passada vaig llegir un article a Substack de la Gala i em va agradar molt tot el que deia, de dalt a baix. Parla de les ganes d’aprendre, de tenir curiositat per les coses i sobretot de la passió. De les persones apassionades i de com aquestes veuen i transmeten l’art i la bellesa de la vida. Coincideixo amb cada paraula escrita per què; què és la vida sense passió? Com es pot viure sense un mínim d’interès per a la vida, per les coses i les persones que t’envolten?

Segons el Termcat el pensament crític és aquell “pensament que porta a interrogar, examinar i avaluar totes les qüestions mitjançant la raó”. Si ens fixem en els verbs: interrogar, examinar i avaluar, veiem que tots aquests ens porten al mateix camí, a un mateix verb que podria fer d’enllaç dels tres: dubtar.

Des que naixem i tenim ús de raó, ens fem i fem preguntes constantment: qui som, què som, d’on venim i què hi fem aquí?, però a mesura que anem creixent perdem aquest interès, deixem de dubtar de tot. La indiferència i el desinterès formen part de les nostres vides adultes i ens acompanyen al llarg del temps. Ens tornem més pràctics, més còmodes, més mandrosos i acabem funcionant amb el pilot automàtic. Ens llevem, esmorzem, anem a la feina, tornem a les nostres llars, sopem, fem scroll amb el mòbil i si estem una mica creatius, mirem una pel·lícula, d’aquelles tan bones a Netflix que tenen un guió excepcional i molt original (sarcasme). Em fa l’efecte que amb l’arribada de la vida adulta i la nova era digital, ens convertim cada vegada més en robots i menys en humans.

En l’àmbit de l’educació, quan som adolescents podem decidir ser actius o passius, si decidim ser el primer grup de persones, potser en un futur ens salvem, però si decidim ser passius patirem les conseqüències més endavant d’aquesta inacció. És cert, que s’ha de tenir en compte la situació familiar, econòmica i personal de cada individu i que les nostres pròpies decisions sovint estan condicionades per inputs exteriors, però l’última paraula i decisió la tenim nosaltres mateixos. En un dels moments més claus de la vida, quan un s’està formant acadèmicament i professionalment, petits detalls com participar a classe, qüestionar el temari del professorat o iniciar debats, poden suposar grans canvis. Ser actiu des d’un bon moment, qüestionant i dubtant de tot el que ens envolta, et permet desenvolupar-te mentalment i emocionalment. Com més pensament crític, més autonomia intel·lectual i menys probabilitats de ser manipulable. En aquest escenari, el dubte pot arribar a ser fins i tot un acte revolucionari.

És importantíssim estar atents en tot moment perquè en moments foscos, com és el cas de la política actual, siguem crítics i puguem dir la nostra. En era d’auge de feixisme, tenir opinió pròpia i defensar la nostra la llibertat d’expressió és clau. No pot ser que quan viatgem a un país, ens hagin de fer un control de les nostres dades i accedeixin a tota mena d’informacions personals, ni que en el nostre temps lliure que estem mirant vídeos a les xarxes, hàgim d’estar pendents dels nostres algoritmes i hàgim d’esbrinar si ens estan manipulant o ens estan extraient informació confidencial, ni tampoc pot ser que opinar, criticar o defensar els teus drets et suposi censur-te, excloure’t de la societat o pitjor encara, amenaçar-te amb penes de presó. No cal dir que la nova era digital ha tingut molt a veure-hi, i per això, ara més que mai cal consumir el màxim de producte analògic i sobretot cal consumir cultura.

Veient el drama polític, l’únic que ens pot salvar és informar-nos, expressar-nos, opinar, criticar i sobretot consumir cultura, però què vol dir consumir cultura? No parlo d’anar a veure una òpera al Liceu ni d’obligar-se a llegir clàssics infumables, parlo de consumir art, literatura, música, teatre o cine local i de qualitat. No cal anar a l’altra punta del món ni gastar-se molts diners, pots assistir al concert d’una companya de feina que s’està iniciant al món del músic (@emmavico604), o pots comprar-li un calendari il·lustrat a una amiga teva que té un do innat de la pintura (@marinapratillustracio), o pots comprar-li el llibre que ha tret recentment el teu amic de l’institut (@salutacionscordials), etc. Consumir cultura local és molt fàcil, a Girona mateix hi ha molt jovent amb molt talent, però que malauradament és poc visible, és per això que a part de ser beneficiós per a nosaltres mateixos, ho és pels artistes que ens envolten.

Com que som joves i precaris, que els preus siguin assequibles fa que el producte sigui més atractiu i viable, sovint hi ha la creença que la cultura és cara, però clarament pots consumir-ne sense gastar-te masses calés. Pots anar al cine el dia de l’espectador, pots anar a mercats de segona mà i trobar llibres o vinils a preus raonables, o simplement pots passejar-te per la teva ciutat fent de flâneur i observar els monuments del teu barri. Deixar d’invertir en productes materials que no t’estimulen mentalment i invertir-los en altres que et nodreixen com a persona i ciutadà, també és una bona opció. Els llibres o les pel·lícules, explicant històries i realitats diferents, et poden ajudar a ser una persona més empàtica i més conscient del món en què vivim. Encara més, hi ha pel·lícules, llibres, obres de teatre, cançons o grups de música que et poden canviar i transformar com a persona, no només t’obren més la ment, sinó que poden definir la teva personalitat i fins i tot, et poden donar esperança en moments de desesperació. Ara bé, consumir cultura i voler tenir nous coneixements no et garanteix en cap cas que siguis una persona més intel·ligent, ni més interessant o ni et fa ser més bona persona per se, senzillament t’ajudarà a veure la vida des d’altres perspectives i t’obrirà nous horitzons.

Tot aquest bagatge et nodreix la ment i et fa créixer com a persona. Ser crític, estar atent, opinar, debatre, posicionar-se, interessar-se, indignar-se, reclamar i manifestar els teus drets i coneixements permetrà que siguis conscient de la vida que tens i del món on vius. Perquè potser el pensament crític no et salvarà de les crisis mundials ni personals, però et permetrà ser conscient i fer-te amo de les teves decisions, sense que cap input ni output distorsioni la teva raó. Això sí, és fonamental que aquesta manera de fer o d’actuar vagi de la mà de la passió perquè la vida sense inquietuds ni passió no és res, és una vida buida i insípida. Cal fer les coses amb el cap, però sobretot amb el cor, cal recordar que som humans i no robots, i com deia en John Keating (Robbie Williams) a Dead poets society: “We don’t read and write poetry because it’s cute. We read and write poetry because we are members of the human race. And the human race is filled with passion. Medicine, law, business these are all noble pursuits necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, and love; these are what we stay alive for”.