El futur incert del català

En una petita terrassa d’un bar, quatre noies joves s’asseuen al voltant d’una taula gastada. Les seves converses flueixen en un català ràpid i animat. La taula està desordenada amb les restes d’un dinar tardà: tasses de cafè a mig acabar i cigarrets a les mans. Les seves veus se superposen, i cada història o broma es veu interrompuda per rialles. Es mouen amb naturalitat dins la seva rutina: prenen cafè, marquen petits ritmes sobre la taula i comparteixen mirades còmplices. És una tarda qualsevol, però hi ha alguna cosa especial en aquest moment: una barreja d’amistat, joventut i l’encant inconfusible del barri, on el català es pot sentir a cada cantonada. Tot i això, de tant en tant s’hi cola alguna paraula en castellà, una barreja que no sorprèn en un lloc tan cosmopolita, com si el paisatge lingüístic d’aquest petit racó barceloní estigués canviant.

“A casa parlem en català, però amb els amics a vegades canviem al castellà sense voler perquè no se sap qui pot parlar català o no”, explica Aina Rabassa, una de les noies, mentre fa un glop del seu cafè. La seva mirada és segura, com la d’algú que sap el que vol i no té por de dir-ho. És la més extrovertida del grup: parla ràpid, gairebé atropellada, i no dubta a compartir la seva opinió. La frase, senzilla i espontània, revela una veritat palpable: el català és la seva llengua habitual a casa, però en la vida social l’alternança amb el castellà s’ha tornat natural. Aquest fenomen de canvi de llengua, conegut com a code-switching, s’està convertint en la norma avui dia.

Tot i això, Rabassa no pot evitar notar que, encara que el català sigui present en la seva vida quotidiana, arrossega una certa càrrega social. “Semblaria que ara hi ha un estigma a l’hora de parlar català”, comenta, mirant les seves amigues, esperant que confirmïn si també han viscut situacions semblants. No està sola en aquesta percepció. “Ha perdut prestigi”, afegeix Martina Casañé, una de les seves amigues, referint-se a la llengua que, tot i ser viva i vibrant als barris de la ciutat, ha perdut part del reconeixement i respecte que havia tingut. Hi ha alguna cosa en l’ambient, un eco d’una tensió persistent entre catalans i espanyols que, segons expliquen les joves, es percep en comentaris i actituds d’aquells que no parlen català. “Clar, en la meva experiència, els espanyols s’enfaden quan ens senten parlar en català”, afegeix Casañé, sense embuts.

A la biblioteca de Vila de Gràcia, situada a només dos carrers de la Plaça de la Vila de Gràcia, al carrer del Torrent de l’Olla, un estudiant redacta el seu assaig entre les prestatgeries del segon pis. Envoltat de llibres apilats i amb la llum suau de la tarda entrant per la finestra, escriu el seu treball en català amb una concentració gairebé absoluta. Des del primer moment que va començar a parlar, va mostrar una disposició immediata, gairebé ansiosa, per compartir els seus pensaments. El seu to era clar i amable, i la seva mirada reflectia una obertura total. “Enyorava estudiar en la meva llengua”, explica Hugo Matarredona, un estudiant de València acabat d’arribar de Madrid. Es recolza lleugerament a la taula mentre parla, com si les paraules fluïssin amb la mateixa naturalitat amb què respira. La calma de la biblioteca, el xiuxiueig de les pàgines i el ritme del seu bolígraf semblen acompanyar-lo en un espai de reflexió i connexió amb la seva llengua materna.

En arribar a Barcelona, Matarredona es va sorprendre en descobrir fins a quin punt el català era present als carrers. Els rètols de les botigues, els noms dels carrers i fins i tot els anuncis dels venedors als mercats estaven escrits en català, cosa que no esperava trobar amb tanta abundància a la ciutat. Ho compara amb València, on es parla valencià, i explica que, tot i que hi ha certa presència pública de la llengua, no es percep de la mateixa manera al carrer. “Mai hauria imaginat que el català estigués tan viu en el dia a dia, en tots els racons del barri”, comenta, sorprès per la integració de la llengua en el paisatge urbà.

A prop de la biblioteca, amb la motxilla a l’esquena i els auriculars penjats del coll, Martí Fontanillas, un estudiant de 17 anys, camina amb pas decidit pels carrers estrets de la ciutat. “Sempre parlo en català amb els meus amics”, comenta Martí amb naturalitat, com si fos la cosa més evident del món. “És la meva llengua i la de la meva família”. Tot i això, sap que no tots els joves comparteixen el mateix vincle amb la llengua. “M’agradaria que els estudiants nous, especialment els que venen de fora, aprenguessin català. Crec que els ajudaria a entendre millor la cultura i a integrar-se més al barri”, reflexiona. Reconeix que, per a molts, el català no és una prioritat: “Al final, saben que poden prosperar a la ciutat sense necessitat de parlar català. Tot està en castellà, i la gent entén l’anglès. Així que molts ni ho intenten”.

La reflexió de Fontanillas sobre la importància del català en la integració dels nous residents a Gràcia contrasta amb l’experiència d’aquells que, com Rafa Staat, ja han trobat un lloc on sentir-se part de la comunitat a través de la llengua. Mentre Fontanillas continua buscant la seva pròpia manera de relacionar-se amb l’idioma, intentant equilibrar el local i el que és global, Staat s’ha submergit completament en la tradició catalana.

Cap a les vuit del vespre, Rafa Staat es troba a l’Espai Albert Musons, envoltat de castellers en l’últim assaig de la temporada. Ja ha caigut la nit, però les llums càlides del local il·luminen els rostres concentrats dels castellers mentre formen la torre humana. Tot i que Staat va arribar de França fa poc, es mou amb naturalitat entre els castellers, parlant en català amb fluïdesa. “Vinga, som-hi”, diu mentre puja amb seguretat, totalment immers en la tradició catalana que ha adoptat com a pròpia. Aquella nit, mentre assaja amb els seus companys, sent que ha trobat el seu lloc i que el català, que un dia va ser un repte, ara és el vincle que l’uneix profundament amb aquesta comunitat.

Per al jove francès, el català és més que una llengua; és una eina per pertànyer i connectar amb la cultura catalana d’una manera profunda. “Quan algú em parla en un determinat idioma, m’agrada respondre en el mateix idioma”, diu amb un somriure. Destaca que una de les seves grans fonts d’integració ha estat la seva participació en els castells, una tradició popular catalana que l’ha ajudat a submergir-se en la llengua i la cultura local. Un consell que Staat dona per aprendre català és fer castells, assegurant que participar en una activitat o grup de cultura popular catalana ajuda molt en l’aprenentatge. “Crec que per als catalans hi ha un sentiment molt fort i quan veuen que fas l’esforç de parlar català, t’ho agraeixen moltíssim”, afirma.

La qüestió del futur del català és un tema que preocupa, però també uneix. Entre aquestes històries es mostra com la llengua catalana es viu i s’experimenta de maneres diverses, cada vegada més interconnectada amb el flux global. Malgrat els reptes que afronta el futur de la llengua, el català no desapareixerà, segons els veïns de la Vila de Gràcia.