Ser jove i musulmà a Catalunya

Omaima Caaboun, de 24 anys, recorda amb dolor la seva arribada a Montmeló quan tenia 14 anys. Amb hiyab i sense dominar encara el català ni el castellà, va patir comentaris hostils al seu institut. “Un company em va dir que em trauria el vel i em va preguntar si bombardejaria l’escola”, explica. Aquell episodi va marcar la seva percepció sobre com es tracta les dones musulmanes. “Sovint ens pregunten si portem el hiyab obligades, com si no tinguéssim voluntat pròpia.”

Tot i que el rebuig explícit al vel ha disminuït en els últims anys, la preocupació persisteix. El 2024, els incidents racistes vinculats a l’extrema dreta van augmentar un 400%, segons SOS Racisme. En aquest context, propostes polítiques com la de prohibir el burca i el hiyab en espais públics han generat inquietud entre moltes joves musulmanes.

Zineb El-Ouazane, estudiant de 21 anys nascuda al Marroc i resident a Barcelona, ho va viure directament a l’aula. Durant segon de batxillerat, un professor li va exigir que es tragués el vel o mostrés les orelles durant els exàmens, sota el pretext d’evitar trampes. “Em vaig sentir humiliada”, recorda. També denuncia comentaris personals exposats davant la classe per ridiculitzar-la.

La discriminació també es manifesta en espais quotidians. Farooq Ali, de 23 anys, assegura que sovint nota incomoditat quan parla àrab al metro. “És com si la meva llengua fes por”, diu. Nascut al Pakistan i arribat a Catalunya amb 10 anys, també ha experimentat discriminació laboral. “Per telèfon tot va bé, però quan em veuen en persona, l’actitud canvia.”

Aquestes experiències rarament es denuncien. La discriminació laboral acostuma a ser subtil, difícil de demostrar jurídicament i sovint queda invisibilitzada.

Les microagressions formen part del dia a dia de molts joves musulmans: preguntes com “d’on ets de veritat?” o canvis automàtics al castellà o a l’anglès assumeixen que no formen part de la societat catalana. Per a El-Ouazane, això genera una crisi d’identitat compartida per molts joves. “La societat ens fa qüestionar constantment qui som.”

Més enllà dels comentaris, els delictes d’odi continuen sent una realitat preocupant. Segons dades dels Mossos d’Esquadra, la discriminació racial és una de les principals motivacions d’aquestes agressions a Catalunya.

La desconfiança també s’estén a les institucions. Segons SOS Racisme, un 16% dels casos analitzats el 2024 corresponen a agressions o abusos policials. Ali explica que una vegada, mentre patinava per la ciutat amb altres joves blancs, la policia només el va aturar a ell i va mobilitzar diverses patrulles. “No havia fet res. Vaig sentir que em tractaven com una amenaça pel simple fet de ser qui soc.”

Malgrat tot, els testimonis coincideixen que hi ha espai per al canvi. El-Ouazane creu que les noves generacions conviuen amb més diversitat i tenen menys prejudicis que els seus pares. Però insisteix que la clau és l’educació.

Caaboun defensa introduir la diversitat cultural a les aules des de la infància. “Si els nens creixen veient la diversitat com una cosa normal, de grans tindran menys prejudicis.” També critica la representació mediàtica de les dones musulmanes: “Ens retraten com a febles i oprimides.”

Malgrat l’augment dels discursos d’odi, la comunitat musulmana ha teixit xarxes de suport i resistència. Entitats com Islamic Relief i el Centre Cultural Islàmic de Catalunya ofereixen recursos, assessorament i espais de suport per a joves.

“La gent que alguns etiqueten automàticament com a delinqüents són estudiants, futurs metges o professors”, conclou El-Ouazane. “Els musulmans formem part d’aquesta societat, encara que alguns es neguin a acceptar-ho.”