És possible tenir parella sense estar enamorada?

A parer meu, sí, és possible. Ara bé, que sigui possible no vol dir que hi estigui d’acord o que ho visqui en primera persona. Per mi, que soc una romàntica i una intensa de manual, tenir parella i està enamorada van agafats de la mà. Per què com ha de ser veure a la teva parella, mirar-li els ulls i no sentir que estàs bojament enamorat d’ella? Però no tothom pensa així ni ho viu de la mateixa manera. Jo tinc una posició molt ferma, però també he de dir que és molt fàcil jutjar des de la grada, des de la inexperiència, i que l’amor i el que aquest comporta és imprevisible, irracional i caòtic.

Hi ha moltes maneres de conèixer algú i cada persona és un món, però en el moment que estableixes una relació romàntica amb algú s’entén que establiu un vincle i passeu a ser una parella -sempre parlant des de la monogàmia-. Es tracta d’una relació romàntica perquè es creen unes emocions i uns sentiments cap a una altra persona. Si no tenim aquesta passió o més ben dit aquest enamorament, podem considerar que és una relació romàntica? Dic que les persones que mantenen una relació i estan enamorades, estan junts per uns interessos o unes conviccions? Potser, però no és del tot cert. Conec amics que tenen parella, sense estar-ne enamorats, però que hi estan per gust i no per obligació. Simplement, hi estan còmodes, però com s’ho fan?

Potser perquè no només ens calen els sentiments i les emocions per sentir afecte, potser cal un compromís o una estima de diferent manera, una estima que va més enllà. Potser aquests tipus de persona que ho viuen d’aquesta manera valoren també l’estabilitat, la comoditat i la tranquil·litat.

Tot i que ho intento, se’m fa difícil creure en aquest tipus de relació. No ho critico ni ho jutjo, simplement no ho entenc. Ho entendria si es tractés d’una relació esporàdica o temporal, però en el moment que estàs amb una persona, amb qui comparteixes un espai, un temps i un vincle tan íntim, com ho fas? Com convius amb ella sense pensar que si tornessis a triar algú al món, seria ella?

És veritat que el temps i la manera de relacionar-nos i conèixer-nos ha canviat, però l’amor és molt primitiu, senzill i complicat alhora, sí, però quan un està enamorat es veu als ulls, es palpa, es sent, es transmet.

Encara que ho vegi des de la distància, des de la grada del pati, crec o vull creure en l’amor, en l’enamorament i en l’amor per sempre. Potser la poca experiència i la inestabilitat que he tingut han esvaït les meves idees més profundes, però encara em queda un bri d’esperança. Quan veig en com es miren els meus pares, o en com es cuiden l’un a l’altre, em passa per alt tot i em curo de cop. Deixo de ser pessimista i m’il·lusiono de nou perquè veig que aquest amor és real, que és tangible, que té nom, ulls i cara. M’adono que aquest tipus de dinàmiques i de vincles van més enllà de les pel·lícules i de les novel·les, m’adono que existeixen i tenen cabuda en el món que vivim.

Precisament, ahir vaig escoltar un episodi de la Turra -pòdcast d’actualitat en català presentat per l’Alba Riera que inclou tertúlia, debat i entrevistes- i la presentadora li preguntava a l’entrevistat (Roger Escapa) si creia en l’amor per sempre. Ell va respondre que sí i va manifestar i desitjar que la dona de la seva vida fos la seva parella actual, la Diana Gómez. I ho vaig trobar molt tendre. Va ser una declaració d’amor preciosa, elegant però sobretot real, profunda i honesta.

Espero que algun dia pugui baixar de la grada i participar en aquest món tan irracional, bonic i bèstia.